Genial viatge interior

La Baldufa s'atreveix amb una peça de final dolorós. Com la majoria dels contes clàssics, tot i que sovint l'ensucrada dels dibuixos animats optin per amagar la tristor. A El príncep feliç d'Oscar Wilde l'alegria acaba amb tragèdia. Però La Baldufa ho fa amb una sensibilitat inesgotable, un treball acurat, preciosista, de constant sorpresa en la posada en escena, jugant amb les ombres, les projeccions, els colors, els tons de veu i la transmutació d'actor a personatge. És una peça que ja s'intueix el final, sí, però que atrapa la sorpresa per on van apareixent els personatges, desdoblant-se arribant a l'extrem de poder veure a través de la finestra on una mare cus i el fill plora de gana. Un treball ingent de només tres actors (de fet, dos actors i el tècnic que es desdobla, puntualment).

La Baldufa torna al TNC per Nadal. Ja ho va fer el 2006 amb El llibre imaginari que ja abordava la investigació amb les ombres xineses. Aquest conte d'Oscar Wilde té molt de Soldadet de plom però mana l'emoció de l'argument, la incertesa per si l'oreneta aconseguirà volar cap a Egipte o si serà fidel al seu nou amic, una estàtua que recordava l'opulència d'un príncep que per tots era considerat com a feliç però que descobrirà la veritable felicitat podent ajudar els seus súbdits, els ciutadans més desfavorits.

És un d'aquells contes que fan encongir el cor i fan perillar l'equilibri de les llàgrimes dins dels ulls. Però la canalla hi entra des de la primera rèplica, captivada per unes imatges que es desdoblen il·lustrant, escrivint, il·luminant parts amagades de l'ànima de cadascú. D'aquelles peces valentes que fan molt constructiu el viatge de tornada a casa amb la família. Hi ha molta essència i no necessita donar una segona lectura per als pares. Els captiva igualment.