Material senzill presentat amb gust

Des de fa una dècada, Divinas treballa per casar la seva capacitat sublim de cantar i ballar amb explicar històries. A Paradís, han reeixit sense cap mena de dubte. Perquè la trama és molt senzilla, salpebrada de punts de comèdia i de tragèdia injusta, amb uns personatges molt ben pautats: la somniadora i pal de paller de la troupe; l'enfant terrible, cap de cartell amb un secret que li impedeix ser lliure; i la que tot just debuta i tot ho sent com a nou i com a verge. La seva divertida ingenuïtat permet allargar la convivència de les altres dues artistes. Tot és molt senzill però manté l'interès gràcies a la incògnita del futur d'aquestes tres ànimes blanques maltractades per la vida. Les dues adultes busquen refugiar-se en el seu secret, en el seu engany. La tercera, fins ara, sempre li havia funcionat cantar La tarara.

Tot i la fragilitat d'una companyia que continua girant arreu, Divinas és exigent i s'autoimposa la interpretació de la música en directe, que dóna un aire d'autenticitat en les escenes de revista. També està molt ben trobat aquest joc del davant i del darrere de l'escenari jugant, simplement amb la il·luminació i una lona, que ara és teló, ara vela, ara cambra negra. D'una eficàcia tendra com és la proposta que es mereix molta més atenció perquè homenatja i és element de nostàlgia per a avis i perquè sap teixir nous ponts amb les generacions més joves, per la peripècia de les noies. Anar-hi és fer-se un favor a la tendresa, sense deixar de divertir ni de sorprendre's per unes veus, tot emoció i intenció.