cultura

Josep Pérez

FUNDADOR DE LA SALA DEL CEL

“M'ha costat molt fer entendre que el ‘techno' és cultura”

El gironí Josep Pérez va començar a treballar als 13 anys a la granja Ultònia i ha creat locals tan emblemàtics com ara Harlem, Siddhartha i La Sala del Cel

UN HOME FELIÇ
“Jo només em queixo d'haver estat massa confiat amb la gent, perquè quan et fas gran t'adones que no tothom va així per la vida”, diu Josep Pérez, que ara té un únic propòsit: “Intentar ser com més feliç millor al lloc on ets, amb la teva dona i una muntanya per anar a caminar.” Pérez camina molt per la vall de Sant Daniel i les muntanyes properes –“Caminar, no córrer, que no pot ser bo, perquè només ho fas per necessitat”–, estudia anglès, cuina i combina bé els ingredients que té més a l'abast. Li agradaria muntar a casa seva un petit restaurant i cuinar per a un màxim de vint persones, per tornar als orígens, quan treballava al Montbar i no parava de fer-li preguntes al xef.
Fins i tot en plena dictadura podies fer moltes coses si t'atrevies a anar
més lluny, sense por
En els primers ordinadors de La Sala del Cel, van voler posar 500 pessetes a la ranura dels disquets

Després de tants anys vivint intensament la nit, Josep Pérez Fernández (Girona, 1948) gaudeix ara amb la mateixa intensitat de la llum del dia i del silenci a la seva casa de la vall de Sant Daniel, amb la seva dona des de fa quaranta anys, Mercè Bach. Pare de sis fills, tres nois –David Fusió, Edu Exploited i Mr. Alfil, en el món de la música– i tres noies, Josep Pérez ha treballat durant més de cinquanta anys a l'hostaleria, però se'l coneix sobretot per haver impulsat alguns locals de nit pioners a Girona com ara el Harlem, el Siddharta i especialment La Sala del Cel, la discoteca que va obrir el 1982 al barri de Pedret i que va dirigir durant un quart de segle, fins a convertir-la en un dels clubs de referència de la música electrònica més avançada del sud d'Europa. “Ara no puc evitar tenir memòria selectiva: només recordo les coses bones”, diu –i se'n riu– a pocs metres de les seves gallines i d'un antic graner restaurat que aquest emprenedor de 66 anys no descarta convertir algun dia en un petit restaurant.

Parlem de les seves arrels?
Els meus avis per part de mare procedien de poblets d'Almeria i el pare del meu pare era de Càceres. Els meus avis ja van tenir els fills aquí i jo sempre dic que la meva mare és de la part de la família que ha assumit més com a pròpia la cultura catalana, cosa que jo comparteixo completament, encara que em digui Pérez Fernández [riu]. Però de petit sí que notava, quan Girona eren només quatre convents i quatre esglésies, que la classe benestant marcava molt les diferències socials entre aquells que eren catalans i els que no ho eren.
Té algun precedent familiar a l'hostaleria o al món de la nit?
No, cap ni un, i jo hi vaig entrar d'una manera força accidental: als 13 anys estava estudiant formació professional i vaig suspendre un examen de religió, una assignatura en la qual jo era un crac, fins i tot havia estat escolanet. Però suposo que als 13 anys vaig començar a pensar de manera diferent i vaig contestar alguna pregunta d'una manera que al doctor Noguer, el mossèn que era professor de religió, li devia semblar inapropiada. La qüestió és que a mi aquell suspens em va deixar trasbalsat i la meva mare, que treballava fent les habitacions a l'hotel Ultònia, em va dir si volia anar a treballar a l'estiu de grum a la granja Ultònia. I ho vaig fer.
Com va anar l'experiència?
Era el principi del turisme i jo vaig quedar flipat quan vaig començar a veure els Mercedes i els Jaguars d'aquella època. Era una altra gent i una altra visió de la vida, i et donaven bones propines! I mentre jo anava rumiant si em presentava o no a l'examen de religió del setembre, van proposar a la meva mare que jo continués treballant a la granja com a aprenent, i ja no vaig tornar a estudiar. Encara no era cambrer: fregava plats i gots, carregava neveres i només servia al públic quan hi havia molta feina. Era l'hostaleria bona d'aquella època. A la granja Ultònia, hi vaig estar fins que, el 1965, es va obrir la primera cafeteria moderna de Girona, que es deia Jumar, per Juan i Martí Sureda, i estava situada al final de Jaume I. Allà vaig treballar fins que va aparèixer el fenomen de Platja d'Aro i el Montbar, que era el millor que hi havia en aquell moment juntament amb La Gavina. Al Jumar, s'hi trobava tota la pijería de Girona, inclòs el director del Montbar, que venia a fitxar cambrers. En aquella època, el servei era molt important, i si eres un noi net, polit, simpàtic i agradable, tenies la feina que volguessis. Així que me'n vaig anar a Platja d'Aro amb 17 anys i m'hi vaig passar dos o tres anys. Era l'època en què va obrir la discoteca Tiffany's, que va ser tot un fenomen perquè era com tenir l'estranger aquí mateix. Jo encara no tenia 18 anys, però m'hi deixaven passar d'estranquis perquè érem els del Montbar i això donava prestigi.
L'etapa següent?
Després es va obrir un Montbar al carrer Villarroel de Barcelona i jo hi vaig anar un any i mig, mentre continuava fent alguna cosa al Cap sa Sal i a La Gavina, com ara servir banquets, i després de Barcelona vaig tornar a Girona i al Jumar, per la xicota. Va ser quan va aparèixer el senyor Joan Planas i Artau, de Riudarenes, que era el rei de les festes majors i volia muntar una discoteca. A Girona s'havia muntat un club, Can Pere dels Alls, que era ben bé dels quatre pijos de la ciutat, i allò funcionava i s'omplia, però se'ls n'anava de les mans i el van oferir al senyor Planas. Va ser el primer lloc on la cosa anava de discos, no d'orquestres.

La seva primera discoteca?

Jo vaig entrar quan el local ja es deia Don Carlo i fins i tot vaig participar en el disseny del logotip. Em van fer director de la sala amb només 19 anys, perquè en aquell moment ja estava casat, i això es veia com un acte de responsabilitat, i també tenia bones referències del Jumar i del Montbar. Jo no m'encarregava de l'administració, però sí de la música, i anava a comprar discos a Perpinyà. El Don Carlo va funcionar molt bé i les cues s'allargaven per bona part de la carretera de Barcelona, gairebé fins a Marquès de Camps.

I del Don Carlo al Harlem, no?

Sí, va aparèixer Pere Parals, que començava a triomfar amb els frankfurts del König i venia sovint al Don Carlo. Em va dir que volia muntar un pub amb música en directe i que tenia un local al carrer del Carme, amb un pàrquing increïble. Allà vam muntar el Harlem, un dels primers pubs de Girona juntament amb L'Angelot. Parals i jo vam ser socis del Harlem juntament amb Jose Crespo, que després m'ha acompanyat sempre. El Harlem va ser un fenomen: còctels, cantautors sud-americans... Es va posar de moda i no s'hi cabia, a part que ja era petit. Però en Pere i jo no pensàvem igual i discutíem, fins que va aparèixer un dels Vilallonga, en Vador, que tenia un xalet en una zona militar de la platja de Riells, a l'Escala. Semblava que els nens Vilallonga i Arpa hi feien festetes i allò funcionava com un bar, però l'Ajuntament no hi podia intervenir perquè estava on estava i era de qui era. En Jose i jo vam transformar aquell chiringuito en El Núvol, un local eivissenc cent per cent, que era el que es portava en aquell moment. A més, hi van aparèixer els pioners del surf de vela a Catalunya. El Núvol va funcionar un parell d'anys i jo ja buscava alguna cosa a Girona...
On la va trobar?
A Pedret, on llavors tot eren cases mig abandonades, el més barat de la ciutat i un gran pàrquing, com al carrer del Carme. A mitjan anys setanta hi vam muntar el Siddhartha, un espai rústic amb tocs eivissencs i la millor música d'aquell moment, que no es trobava a Espanya. Nosaltres ja feia temps que anàvem a comprar discos a Montpeller o fins i tot a Amsterdam. El Siddhartha, que evidentment es deia així per Hermann Hesse, el meu autor preferit, era un pub cocteleria, el primer lloc on hi va haver sucs naturals, i més tard també cuina vietnamita. L'ambient era molt progre i obert, i això no agradava gaire a l'autoritat competent.
No sembla que això l'aturés...
És que fins i tot en plena dictadura podies fer moltes coses si t'atrevies a anar una mica més lluny, sense por. Evidentment, sabies que no et podies passar gaire... Però jo havia viatjat per tot Europa, havia viscut l'inici del fenomen turístic i ja em sentia català i internacional o, encara millor, universal.
Alguna altra aventura?
Vaig ser el primer que vaig fer surf de vela pel mig de la ciutat, amb en Jose, abans que netegessin els rius, i alguns ens aplaudien, però d'altres ens insultaven. Ho fèiem per promocionar el Siddhartha. A Pedret, l'Ajuntament fins i tot va muntar un embarcador al Ter i hi vaig tenir barques optimist per llogar. Ja hi havia Nadal d'alcalde i tot el que era progre li agradava..., sempre que no entréssim amb les barques dins la ciutat i ens quedéssim a Pedret.
Com neix La Sala del Cel, l'any 1982, també a Pedret?
Quan vam obrir La Sala del Cel, jo encara mantenia una certa amistat amb en Planas i vam voler fer una programació d'orquestres, però al cap d'un any ens estàvem arruïnant, perquè vam intentar fer una segona Sala de Ball. Llavors ens vam dedicar als diumenges a la tarda: vaig agafar un relacions públiques increïble, Enric Bach, el meu cunyat, que va omplir la discoteca els diumenges amb alumnes de tots els col·legis privats de Girona. En aquella època fins i tot vam arribar a fer un programa a Televisió de Girona, que no va durar gaire, per una sàtira sobre un bisbe...
La fase següent de La Sala?
Vam començar a muntar concerts de molts grups gironins i de fora, tota la generació de Sopa de Cabra i el rock català. Llavors va començar a aparèixer per Girona algun francès que ens va començar a obrir els ulls amb la música electrònica i internet. Sempre he tingut la sort d'estar envoltat de la gent apropiada i d'ensopegar-hi en el moment adequat. Recordo que, quan vam muntar el primer espai amb ordinadors a la planta de dalt, la gent no en tenia ni idea, i fins i tot algú va intentar introduir una moneda de 500 pessetes a la ranura dels disquets perquè es posés en marxa.
Ha predicat en el desert?
M'ha costat molt fer entendre que el techno és la modernitat, tota una cultura que no té res a veure amb la màkina. Jo crec que no s'ha aprofundit prou en el potencial de l'electrònica per treballar amb sons d'arreu del món, però sobretot amb ritmes, perquè el ritme és la base, la part tribal. Musicalment, a La Sala del Cel vam viure uns anys preciosos, i després hi ha hagut força confusió, però ara s'està tornant als orígens, gràcies, per exemple, als nois que s'estan formant com a discjòqueis i productors a l'escola Eumes.
Eumes existeix perquè va existir abans La Sala del Cel?
No, Eumes existeix perquè la música electrònica és el futur. Un dels meus fills, l'Eduard, hi treballa de professor.
Amb 50 anys d'experiència, com veu l'hostaleria i el sector turístic gironins?
Hi ha hagut molta saturació, però sense arribar als nivells del sud d'Espanya, on s'han fet autèntiques bestieses urbanístiques. També crec que ara a Girona hi ha un excés de restaurants, per l'enlluernament de les estrelles Michelin, i em sap greu que a la cuina el disseny s'ho estigui carregant tot i que no es pensi prou en l'estómac.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.