El col·leccionista

Entre els diversos tipus de col·leccionistes, el de papallones és el més genuí perquè conjuga la caça d'imatges belles amb la seva classificació. Possessió i classificació. Passió i rigor. Intuïció i nostàlgia. Acció i narració. Art i ciència.

Només cal veure la cara de nen entremaliat del novel·lista Vladímir Nabókov, armat amb el seu caçapapallones i sobre un turó, a la recerca d'un món perdut, com el podem contemplar en una fotografia molt i molt coneguda.

Construir una col·lecció és inventar un món, explicar una autobiografia. De nen, l'autor de Lolita va descobrir a la casa dels seus avis de Vyra, al sud de Sant Petersburg, llibres il·lustrats amb insectes lepidòpters. Tenia vuit anys. La resta de la seva vida es va dedicar a atrapar aquell somni i a classificar-lo lentament, clavant-hi agulles, tant quan ho feia en la seva col·lecció particular com quan ordenava les espècies de la Universitat de Harvard: “No puc separar el plaer estètic de veure les papallones i el científic de saber què són”, va dir. A diferència de Julio Cortázar, que no podia suportar veure les papallones clavades en un cartró, Nabókov disfrutava com a explorador entomològic tant com ho feia com a escriptor de perversions.

El seu fill Dimitri explica que l'escriptor, agonitzant en el seu llit de mort i portat pels fantasmes que apareixen prop del necessari final, va plorar. Una llàgrima va recórrer el seu rostre, com un estel fugaç travessa un cel nocturn, quan una papallona groga va acomiadar el seu darrer alè.