«Girona no era tan dèbil, ni l'enemic tan fort»

–«De recerca fa temps que n'hi ha, però la commemoració ho ha estimulat. I com passa en tots els àmbits, una cosa és la recerca i l'altra la divulgació. La recerca sol anar uns quants passos al davant, que la imatge que arriba a la gent encara no reflecteix. Per exemple, ens hem atipat de dir que no hi ha tres setges sinó dos, i la Viquipèdia insisteix en la ciutat dels tres setges.»

–«El del juny de 1808. Hi ha un exèrcit que arriba, diu rendiu-vos, els de dins diuen que no, fan un assalt, fracassen i se'n van. No hi ha cap intent d'encerclar la ciutat. Encerclar en els termes de l'època perquè de nit és permeable. El segon, que en realitat és el primer, dura del 22 de juliol al 17 d'agost de 1808. Això comença a semblar un setge. Dura un mes, les tropes acampen al voltant i hi ha un intent de tancar la ciutat. El de 1809 sí que és un setge com Déu mana.»

–«En el seu vessant divulgatiu, la valoro molt positivament. S'han fet coses molt diverses, unes més festives i altres posant a l'abast de la gent la recerca que s'està fent amb conferències o exposicions. En conjunt s'ha fet una cosa correcta i rigorosa.»

–«S'ha donat molt pes a la divulgació d'uns fets que obeïen a unes coordenades ideològiques radicalment diferents de les actuals. A Espanya, en alguns ambients hi ha hagut politització, són els ambients on s'entesten a dir que a Catalunya no s'ha commemorat per culpa del nacionalisme. Tant de bo les commemoracions històriques fossin com les que hi ha aquí amb la Guerra del Francès.»

–«Si no hi ha uns rituals que recordin uns fets, el seu record es desintegra molt fàcilment. I a Girona ha passat una cosa molt significativa. De 1814 a la segona meitat del segle XX aquests rituals hi eren, i a més a més els fets històrics eren assumits gairebé per totes les forces polítiques o culturals. Fins que el franquisme s'apropia els fets de tal manera que gairebé impossibilita la recuperació del tema per part de les forces democràtiques durant la transició. Si el bicentenari serveix per això, per recuperar-ho des de la vessant més rigorosa, com una part de la nostra història que s'explica per unes maneres d'actuar pròpies de començaments del segle XIX, doncs serà un bon balanç.»

–«S'han de defugir dues coses: la visió heroica i maniquea tradicional, per la simple raó que no és capaç d'explicar què va passar a Girona, i també la idea de dir que tot allò va ser cosa d'una colla de bojos. Això tampoc ho explica.»

–«És important saber que hi ha una ciutadella moderna que és Montjuïc, que és petita però efectiva, i això és el punt fort. Llavors hi ha un altre punt fort que és el triangle romà. Llavors hi ha un punt dèbil que és la muralla del Mercadal, però amb el perill del desbordament del Ter, que és el que va passar. Per tant, és clau Montjuïc.»

–«Quan cau Montjuïc, hi ha un assalt d'infanteria baixant pel Galligants i tornant a pujar, cosa molt complicada per l'orografia. Segueixen l'estratègia habitual, trobar una bretxa a la muralla per on pugui entrar la infanteria a l'assalt. L'exèrcit assetjant ja compta que això li suposarà un gran nombre de baixes. Això és el que es fa en el Gran Dia de Girona.»

–«Significa, primer, la culminació de la imatge mitificada de tots els gironins junts (la qual cosa és francament discutible, ja que molts fugen) defensant una ciutat indefensable contra el millor exèrcit del món. I segon, demostra que les coses no són tan senzilles, en primer lloc, perquè la ciutat no era tan fàcil de prendre, i demostra que una cosa és que l'exèrcit francès fos el millor del món, i una altra que les tropes que van assetjar Girona també ho fossin. No. Eren molt multinacionals, més que la mitjana dels exèrcits napoleònics, i per tant, la comunicació, la cohesió era menor, i amb un percentatge important de tropes novelles.»

–«Hi va haver una disciplina militar molt potent i alhora una visió del món que vincula el cas concret amb la lluita entre el bé i el mal. Ni bogeria, ni fanatisme. És una visió del món radicalment diferent de l'actual, on les imatges de Rei i religió són tan o més potents que la de pàtria. Quan es diu que 1808 és l'origen de la nació espanyola, això és només per a una part de la gent, perquè la majoria de la població defensa un concepte de religiositat i monarquia gairebé universal, més que en termes de nació moderna.»