En l'any del cofoisme

La 29a edició dels Goya pas­sarà a la història com la festa del cofo­isme. Tot­hom estava con­tent. El pre­si­dent de l'Acadèmia va fer el seu dis­curs per recor­dar que el cinema espa­nyol pas­sava un bon moment. El pre­sen­ta­dor de la gala va dei­xar clar que l'any havia estat esplèndid. Els pre­mi­ats es mos­tra­ven agraïts al públic per ser el millor i haver-los donat suport. I dos dels actors que fa temps que han con­que­rit les Amèriques esta­ven allà per poder dir al gremi que cada cop que roden fora no fan res més que pen­sar en Espa­nya. La festa era tan plàcida que fins i tot en el ter­ri­tori de la política sem­blava un oasi. Alguna veu recor­dava tímida­ment que encara es pagava el 21% de l'IVA. Altres van dir molt de pas­sada que les pel·lícules més comer­ci­als havien estat roda­des amb un pres­su­post dis­cret. Fins i tot, Dani Rovira va atre­vir-se a dir Nacho a José Igna­cio Wert i a recor­dar-li que havia d'estar tran­quil, que tots ple­gats l'havien con­vi­dat a la festa. L'única veu dis­si­dent va ser la de Pedro Almodóvar, que, abans de donar el premi honorífic a l'actor que va llançar a la fama, va afir­mar amb con­tundència que no con­si­de­rava el minis­tre de Cul­tura com un dels seus. La pla­ci­desa va fer que fins i tot s'allargués la gala, que va aca­bar tenint una durada sem­blant a Allò que el vent s'endugué o a Law­rence d'Aràbia.

El cofo­isme va tras­lla­dar-se al resul­tat dels pre­mis. Els pre­mi­ats seguien la lògica de les deci­si­ons més ele­men­tals. Si s'havia de pre­miar el millor ves­tu­ari, es tri­ava la pel·lícula que recre­ava una època. Si s'havia de pre­miar el millor maqui­llatge s'esco­llia la pel·lícula de por. Aquesta lògica va tras­lla­dar-se als pre­mis als millors actors i actrius. No es trac­tava de pre­miar els que havien bri­llat més en deter­mi­na­des pel·lícules, sinó els que havien fet riure més al gremi. Al marge de les seves vir­tuts inter­pre­ta­ti­ves, tres dels actors d'Ocho ape­lli­dos vas­cos van mar­xar a casa seva amb un Goya. Fins i tot va tenir un regal Dani Rovira, l'actor andalús –i pre­sen­ta­dor de la cerimònia– que té com a prin­ci­pal mèrit inter­pre­ta­tiu saber imi­tar la manera de par­lar dels bas­cos.

El repar­ti­ment final va ser el resul­tat per­fecte per a les polítiques de cele­bració de la nit. Calia que guanyés una pel·lícula comer­cial però amb un segell d'autor. Havia de ser una pel·lícula que hagués demos­trat que el bon cinema i l'èxit no eren dues coses renyi­des. El resul­tat no podia ser Magi­cal girl, de Car­los Ver­mut, que mal­grat aixe­car un cert culte havia tin­gut un reco­nei­xe­ment comer­cial dis­cret. Tam­poc podia ser Her­mosa juven­tud, de Jaime Rosa­les, perquè par­lava d'unes misèries soci­als poc fes­ti­ves. L'opció per La isla mínima, d'Alberto Rodríguez, va ser per­fecta. És cinema de gènere, però amb marca made in Spain. A diferència d'El Niño, no és una pel·lícula d'acció amb clares pre­ten­si­ons comer­ci­als, sinó que vol refle­xi­o­nar sobre els pac­tes de silenci de la Tran­sició, bar­re­jant les boi­ri­nes dels aigua­molls del Gua­dal­qui­vir amb allò que no va aca­bar-se d'enter­rar. No resulta com­pro­mesa amb el pre­sent i té prou soli­desa perquè ningú li qüesti­oni els seus mèrits. Un cop repar­tits els 10 Goyas per a La isla mínima, només que­dava dei­xar con­ten­tes aque­lles pel·lícules que havien acon­se­guit que el cinema espa­nyol tingués un dels seus millors anys. El Niño va gua­nyar algun premi tècnic, Mor­ta­del·lo i Filemó va ser­vir per demos­trar que es pot fer ani­mació a l'espa­nyola i Ocho ape­lli­cos vas­cos no va ser obli­dada. Es va pre­miar els que feien riure i es va voler cal­mar el seu direc­tor, Emi­lio Martínez Lázaro, que no va voler saber res dels Goya.