Riure per no plorar

Què són el humo­ris­tes gràfics

Per a L'Avi, la seva defi­nició de l'ofici és sim­ple i gens pre­ten­si­osa: “Jo em defi­neixo com a nino­taire, sem­pre ho he rei­vin­di­cat.” Al seu torn, Joan Thar­rats hi afe­geix con­cepte: “També tinc una mica de filòsof. No ho sóc però extrec con­clu­si­ons de l'obser­vació de la vida quo­ti­di­ana, faig afo­ris­mes...” Rebla Ant­hony Gar­ner: “La meva intenció com a humo­rista gràfic és fer riure i també fer refle­xi­o­nar.” Aquí fa diana Gar­ner, l'humor no sem­pre és riure. L'humor pot ser seri­o­si­tat refle­xiva amb el recurs de la dis­torsió de la rea­li­tat. Per a Jap, l'humor dels nino­tai­res té unes arrels que es per­den en el temps: “Els humo­ris­tes som com els antics bufons, vivim del poder, que és qui ens paga, però en canvi ens posem al cos­tat de les cau­ses per­du­des.”

Per què es tem els humo­ris­tes?

Els humo­ris­tes gràfics no n'han de tenir prou de fer la gra­ci­eta, han d'anar més lluny. Així ho veu L'Avi: “Un acu­dit ha de ser com un cop de puny.” Per això aques­tes pacífiques agres­si­ons fetes amb lla­pis i tinta tenen una res­posta escrita en sang de debò. L'Avi va ser un dels humo­ris­tes que van viure de prop l'atemp­tat mor­tal de l'extrema dreta a la revista satírica El Papus. De poc li va anar, ja que en el moment d'escla­tar la bomba es diri­gia cap a la redacció. “L'humor resulta més ofen­siu que les parau­les seri­o­ses. A El Papus van posar la bomba per una por­tada on sor­tien uns falan­gis­tes.” Fer recorda aquell moment en què el con­serge de la finca, José Peñalver, va per­dre la vida: “Esta­ven arri­bant ame­na­ces des de feia temps, i els res­pon­sa­bles de la revista van donar ordres a la tele­fo­nista que no digués res a la redacció. Podíem intuir cer­tes coses, però no sabíem res del que podia suc­ceir fins que va pas­sar el des­as­tre.”

Com ara ha pas­sat amb l'atemp­tat Char­lie Hebdo, el cas El Papus va pro­vo­car indig­nació popu­lar i una ràpida reacció del sec­tor que va treure imme­di­a­ta­ment un lli­bre al car­rer per donar suport als fami­li­ars de la víctima. Molt de rebom­bori, però, com recor­den els dibui­xants, mai no es va acla­rir el cas.

Els límits de l'humor

La con­versa amb els nino­tai­res porta a un dels pro­ble­mes amb què s'enfron­ten cada dia. On es tro­ben els límits de la crítica? Quina és la fron­tera que marca la iro­nia de l'ofensa? Tots ells estan d'acord que s'impo­sen uns límits. El que sem­pre s'ha ano­me­nat auto­cen­sura. I que per­ce­ben com pit­jor que la cen­sura impo­sada, perquè és una lluita con­tra les pròpies con­vic­ci­ons. El nino­taire Fer creu que en la situ­ació actual “hi ha temes que no es poden tocar. No et pots ficar amb l'inte­grisme islàmic, ni cri­ti­car la situ­ació de la dona en aquests països”. Thar­rats, al seu torn, opina que “es pot fer humor de tot, però no amb tot­hom. Es pot par­lar de tot; que sigui ètic o no, ja és una altra cosa. Tot­hom es pot veure ofès segons de què es parli i la impli­cació que hi tin­gui qui ho rep”. Thar­rats, que també té una dila­tada tra­jectòria com a guio­nista de tele­visió, cons­tata que no és només en l'àmbit de l'humor gràfic on es mar­quen fron­te­res. “Quan escrius guions per a tele­visió també passa: si fas un esquetx sobre taxis­tes, el gremi del taxi es queixa. La broma quan et toca de prop és més difícil d'accep­tar.”

Tots se sen­ten tocats pel tema de l'atemp­tat a Char­lie Hebdo, però per a Xavi Tor­rent, “si els assas­sins no hagues­sin estat isla­mis­tes, s'hau­ria fet tant rem­bom­bori?”. I recorda l'ús antiis­la­mista que se n'ha fet d'aquest atemp­tat: “I no hem d'obli­dar el gran nom­bre de mas­sa­cres que es pro­du­ei­xen a tot el món cada any i que ràpida­ment s'obli­den.”

Fer riure avui

Per a Gar­ner, “l'humor reflec­teix molt bé com és una soci­e­tat. En una soci­e­tat més lliure es poden accep­tar idees dife­rents, i això es reflec­teix. Ara estem vivint un moment molt con­ser­va­dor.”

L'Avi fa referència a un epi­sodi que va pas­sar no fa gai­res mesos i que va por­tar a un grup de col·labo­ra­dors d'El Jue­ves a crear la seva pròpia revista d'humor a la xarxa, Orgu­llo y satis­facción. “A El Jue­ves, la famosa por­tada [es va poder veure a les xar­xes soci­als, però no va sor­tir mai impresa] que es va reti­rar i que va pro­vo­car la dimissió d'un grup de dibui­xants no va ser reti­rada per ordres de la Casa Reial sinó de l'edi­tor, la qual cosa és molt més greu.” També pensa que en l'època de la Tran­sició hi havia un marge més ampli per a la irre­verència en l'humor: “Ara hi ha la cen­sura del que es con­si­dera política­ment cor­recte, de seguida et poden acu­sar de racista o de mas­clista, abans això no pas­sava.”

Del mateix parer és Xavi Tor­rent: “A l'època de la revista Bar­rabás, d'humor sobre esports i que vaig conèixer de jove, s'accep­ta­ven més coses. Ara, la cor­recció política fa que tot­hom et digui què has de fer, es vol inter­ve­nir en la teva feina. Hi ha poca capa­ci­tat de crítica i d'accep­tar opi­ni­ons ali­e­nes.”

Per a Thar­rats, “hem can­viat la cul­tura de la crítica per la cul­tura de la queixa. Em sem­bla que la iro­nia s'està per­dent, ara es porta més el sar­casme i la paròdia. I la paròdia enten­dreix el per­so­natge. Paro­di­ant, l'huma­nitza, encara que sigui un dic­ta­dor.” I enllaça amb aquesta idea L'Avi: “Per això ara els polítics volen sor­tir a Polònia. Si no hi surts no ets ningú.”

Humor català

La uni­ver­sa­li­tat o la loca­lit­zació de l'humor és un tema que mai no es defuig en un debat entre humo­ris­tes. Per a Jap, “l'humor és un llen­guatge uni­ver­sal, les matei­xes coses fan gràcia a tot arreu”. Thar­rats creu que “hi ha uns esque­mes que sem­pre fun­ci­o­nen, i després s'hi afe­gei­xen coses pròpies, que s'adap­ten a cada rea­li­tat cul­tu­ral. I hi ha tòpics que no sem­pre són certs; es diu que l'humor britànic és fi i sub­til, però Monty Pyt­hon o Els joves no ho són, per tant no podríem par­lar d'un humor català de manera estricta”.

Amb què sí que estan tots d'acord és el mes­tratge de Perich en l'humor català. Per a L'Avi, “tenia la vir­tut de ser intem­po­ral. No feia la cari­ca­tura d'un minis­tre con­cret, sinó que era un símbol, i per això els seus dibui­xos encara fun­ci­o­nen ple­na­ment”. Per a Thar­rats, ”Perich, amb els seus acu­dits, anava directe a ata­car el poder i la estu­pi­desa humana”.

Futur humor gràfic