Tres evocacions

Pot­ser és massa aviat per a l'evo­cació, quan fa tan poc que Car­les Mira­lles se n'ha anat, quan encara el tenim tan pròxim en presència. Però les pas­si­ons de l'ànima fan la seva i no vull enco­ti­llar-les; provo d'atra­par-les tal com se'm pre­sen­ten, ate­nu­ant-les amb un mínim d'objec­ti­vi­tat i reduint-les a pro­por­ci­ons dis­cre­tes.

D'ado­les­cent vaig començar a ser ribià. És una de les pri­me­res coses que vaig ser, i al cap dels anys és clar que m'he mati­sat però no me n'he des­dit. Ser ribià em va empènyer a estu­diar clàssi­ques. A la facul­tat, per mi Car­les Mira­lles era un nom; no el vaig tenir de pro­fes­sor perquè jo feia a la car­rera a l'Autònoma, però m'havia empas­sat el seu manual sobre lite­ra­tura hel·lenística i en conei­xia algun arti­cle savi. Quan vaig here­tar la Ber­nat Metge de l'avi, no vaig tri­gar gaire a anar a parar a les Efesíaques de Xeno­font d'Efes i als Mimi­ambs d'Hero­des; molt més tard vaig saber per boca seva les raons per les quals ell, un dels filòlegs clàssics més dis­tin­gits del país, després d'encar­re­gar-se d'aquells dos volums (1967 i 1970) no va tor­nar a col·labo­rar amb el pro­pi­e­tari de la col·lecció més per­du­ra­ble de clàssics grecs i lla­tins en català (els fets menuts de la cul­tura solen tenir un aire de sàtira estri­pada). Però per mi, a pri­mers de la dècada dels vui­tanta, Car­les Mira­lles era sobre­tot l'autor d'una Lec­tura de les ‘Ele­gies de Bier­vi­lle' (1978) que vaig tro­bar il·lumi­na­dora.

La pri­mera vegada que el vaig veure en per­sona va ser al pri­mer sim­posi Car­les Riba, el 1984, a l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans; no recordo cap més tro­bada fins al segon sim­posi Car­les Riba, a l'Autònoma, el novem­bre del 1993. Aque­lla vegada jo hi par­ti­ci­pava en una taula rodona que es deia Car­les Riba vist pels poe­tes actu­als; per falta de temps, en lloc de con­ver­sar, Narcís Coma­dira, Fran­cesc Par­ce­ri­sas, Ponç Pons i jo vam haver d'impro­vi­sar, per aquest ordre, qua­tre monòlegs breus. Quan em va arri­bar el torn vaig pro­var de reba­tre algun dels pre­ju­di­cis habi­tu­als sobre la pre­sumpta fre­dor de Riba i el seu intel·lec­tu­a­lisme apa­rent­ment poc líric lle­gint l'ele­gia vui­tena, la de la font de Castàlia. Quan sortíem de la sala Car­les Mira­lles em va posar una mà al braç per atu­rar-me un moment i em va dir: “M'ha agra­dat molt la teva defensa del foc”. Encara no ens tractàvem, però la sen­sació que com­partíem una entesa fonda me la va fer evi­dent aque­lla frase ama­ble, car­re­gada d'intenció. Al ter­cer sim­posi Car­les Riba, altre cop a l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans, el 2009, va ser ell qui em va con­vi­dar a pren­dre-hi part un dia que dinàvem.

Des del 2001, quan va sor­tir el pri­mer volum d'obra com­pleta de Maria Àngels Anglada, pro­lo­gat per Mira­lles, l'escena es va repe­tir unes quan­tes vega­des amb poques vari­ants. Jo era al des­patx d'Edi­ci­ons 62, al pri­mer pis, i des de la recepció m'adver­tien que havia arri­bat el senyor Mira­lles. Bai­xava les esca­les per rebre'l i, un cop a baix, quan ell m'allar­gava la mà jo paro­di­ava una genu­flexió i el salu­dava amb un “Don Carlo”. La poca-sol­tada se'm devia acu­dir la pri­mera vegada que em va venir a veure tor­nant d'Itàlia; però tor­nava tan sovint d'Itàlia (de cur­sos, sim­po­sis i con­ferències) que la bro­meta es va fer recur­rent. El pri­mer lli­bre seu que vaig edi­tar va ser l'Homer que vam treure a Empúries el gener del 2005: un lli­bre que també venia d'Itàlia, on havia apa­re­gut el 1992 amb el títol Come leg­gere Omero. Un dia em va pre­gun­tar si tenia D'aspra dol­cesa, el volum de Proa en què havia reu­nit tots els seus ver­sos el 2002; me'l vaig pro­cu­rar de seguida i el vaig lle­gir. Com a lec­tor, la meva pri­mera tro­bada amb el poeta Car­les Mira­lles es remun­tava a La mà de l'arquer (1990); imme­di­a­ta­ment després vaig lle­gir Camí dels arbres i de tu, que havia sor­tit molt abans (1981); tots dos lli­bres em van agra­dar de debò. En canvi, de La ciu­tat dels plàtans (1995) no n'havia tret tant com espe­rava. Quan vaig lle­gir D'aspra dol­cesa, el 2005 o el 2006, vaig tro­bar que el millor lli­bre del poeta Mira­lles era Mans len­tes d'aigua, escrit entre el 1994 i el 2001. Mans len­tes d'aigua no s'ha publi­cat mai com a volum solt, i això el deu haver pri­vat de difusió. És una llàstima, perquè parla de mol­tes coses entra­nya­bles (la mort del pare, el càncer que ell mateix havia superat en aquells anys, la per­sistència mal­grat tot de l'ins­tint pri­ma­ve­ral, la cali­desa con­for­ta­dora de l'amor tar­do­renc, el nai­xe­ment de la pri­mera néta, el reco­nei­xe­ment en l'aspra dol­cesa del viure) i totes hi estan dites des de l'emoció més justa.

Quan poc després vam començar a pre­pa­rar l'anto­lo­gia de la seva poe­sia tri­ada i comen­tada per nou lec­tors, li vaig pro­po­sar que el pri­mer hemis­ti­qui de l'últim vers de Mans len­tes d'aigua fes de títol del nou lli­bre: No me n'he anat (2007); ell hi volia el vers sen­cer (“No me n'he anat i tinc de tu nostàlgia”), però el vaig convèncer. Encara me n'ale­gro: en Car­les no se n'havia anat com a per­sona perquè no s'havia mort, però tam­poc se n'havia anat com a poeta, encara que a molts lec­tors els hagués pas­sat des­a­per­ce­but durant tants anys, i això segon la forma escurçada del títol també ho diu.

La vita­li­tat de la seva poe­sia va tor­nar a demos­trar-la el 2009 amb el llu­minós L'ombra dels dies roja. És l'últim lli­bre que li vaig edi­tar, i em sap greu; no tan sols perquè les sui­tes en vers que no va tenir temps d'enlles­tir hau­rien fet un altre lli­bre esplèndid, sinó perquè entre els pro­jec­tes que vam haver d'apar­car n'hi havia un que ens feia molta il·lusió: la ree­dició ampli­ada d'Escrit a la fines­tra, l'únic volum de nar­ra­ci­ons que havia publi­cat (1998). El vaig pro­gra­mar dues vega­des i totes dues me'l van tom­bar; no vaig saber tro­bar argu­ments comer­ci­als per defen­sar-lo.

Quan la Laia Mira­lles em va tele­fo­nar per dir-me que el seu pare s'havia mort aquell mateix matí, de seguida em va venir al cap un res­tau­rant del car­rer dels Àngels. Durant una dot­zena anys, hi quedàvem de tant en tant per dinar; ens era molt avi­nent a tots dos, perquè a ell li que­dava a qua­tre pas­ses de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans o a cinc minuts a peu des de la Facul­tat, i era a tocar de la meva feina a Edi­ci­ons 62.

Fins al dia de la mort d'en Car­les no se m'havia ocor­re­gut pen­sar que aquell res­tau­rant del Raval porta el nom llatí d'un sàtir grec que era vell, pan­xut, las­ciu i bor­ratxo. Si hi hagués cai­gut abans, n'hauríem par­lat i hi hauríem rigut, segur. En la meva experiència, encara més que amb els amics de la teva mateixa lleva, l'amis­tat amb una per­sona d'una gene­ració ante­rior té la pedra de toc en l'humor. Tant o més que les afi­ni­tats elec­ti­ves, com­par­tir l'humor de l'altre, sen­tir-te còmplice del dis­tan­ci­a­ment irònic amb què es mira qual­se­vol tros de món, enfor­teix els lli­gams de pro­xi­mi­tat cor­dial: com si l'equi­distància res­pecte a la cosa que us sus­cita la ria­lla ager­ma­na­dora abolís la diferència d'edat. Par­lant al Sile­nus, allar­gant els dinars tant com podíem, ens ho passàvem molt bé.

Sem­pre teníem fei­nes entre mans, però dinant les fei­nes ens feien sobre­tot de tram­polí per por­tar la con­versa cap al ter­reny de les pas­si­ons comu­nes: la poe­sia, els grecs, la filo­lo­gia. És clar que jo treia molt més pro­fit de la seva pro­fessió de savi que no pas ell de la meva vocació ama­teur, però no ens movíem mai del tu a tu. Em sem­bla que ell estava con­tent de poder par­lar d'aquesta mena de coses amb algú de fora del gremi, alli­be­rat de ser­vi­tuds acadèmiques. Últi­ma­ment, l'edició de les Supli­cants d'Èsquil que pre­pa­rava con­jun­ta­ment amb Vit­to­rio Citti per a l'Acca­de­mia dei Lin­cei era un motiu obli­gat. Més d'un cop m'havia expli­cat, diver­tint-s'hi, com Citti insis­tia que havien d'enlles­tir la feina abans no es morís; si no m'erro, Citti tenia dotze anys més que Mira­lles, que se n'ha anat abans..

Ens passàvem tex­tos, ens reco­manàvem lec­tu­res, ens explicàvem tràngols i com­partíem experiències, fílies i fòbies; ens llegíem l'un a l'altre i en parlàvem. Ja fa molt temps que aquells dinars els veig com una sola con­versa sos­tin­guda al llarg dels anys, que ens satis­feia igual­ment a tots dos. Sovint ens ho dèiem sor­tint del Sile­nus, i ens emplaçàvem a repren­dre-la. El 6 d'abril pas­sat l'ictus la va inter­rom­pre i nou mesos més tard la mort l'escapça. En l'ende­mig, les espe­ran­ces de recu­pe­ració i un home­natge acadèmic meritíssim a la seva uni­ver­si­tat de sem­pre; també un pati­ment tan imme­res­cut que fa molta ràbia.

Ara que Car­les Mira­lles se n'ha anat defi­ni­ti­va­ment, fa angúnia pen­sar en el que tots ple­gats hem per­dut molt massa d'hora. A mi se m'han mort un savi que apre­ci­ava, un poeta que lle­gia cada vegada amb més gust, un amic que esti­mava i una fibra de l'ànima que tenia forma de con­versa.