DE PERPINYÀ A BARCELONA
J. BORDES
Flamenc-hop
La ‘danzaora' Rocío Molina presenta al Mercat de les Flors la seva experiència amb el ‘hip-hop'
É s el swing. El punt de trobada del flamenc i el hip-hop és el swing. Rocío Molina és una de les renovadores del flamenc, inquieta. No pretén res més que deixar-se amarar de nous llenguatges, crear les seves pròpies coreografies a partir del que copsa en la vida. I quan hi ha un artista com Sébastien Ramirez que li interessa mira que conflueixin els interessos. Així, quasi irreflexivament, neix Felahikum, que es va estrenar fa un mes al Teatre de l'Archipel de Perpinyà després de tres intenses setmanes de residència. La presència dels ventiladors a l'escenari sembla una picada d'ullet a la tramuntana tan habitual de Perpinyà. Aquests aparells (que també eren catàrtics a L'après-midi d'un foehn de la companyia Non Nova) acompanyen amb el seu so i també donant moviment a un tul que semblarà el tercer personatge a l'escena.
La setmana vinent, arribarà més depurat al Mercat de les Flors. El hip-hop és urbà i espontani. També ho és el flamenc, que li agrada la improvisació però que parteix d'una pauta molt estricta, com són els palos flamencs. Ramirez ha volgut jugar amb la semblança física de les dues intèrprets: Honji Wang i Rocío Molina. Tot i la dificultat del llenguatge, s'han entès per l'amor al ball, a la curiositat de conèixer els temps de cada estil. Probablement, això ha estat el més complicat per als de dansa urbana que, habitualment, construeixen primer la coreografia i després la completen amb la música. El flamenc exigeix la matemàtica dels palos que impossibilita allargar o escurçar compassos. El hip-hop i el flamenc han arribat a escena, finalment, molt estilitzats, buscant l'equilibri i el contrast. I el mirall trencat (tot un símbol de mal presagi com ja escriuria Mercè Rodoreda en aquella novel·la) es deixa persuadir per aquest ímpetu de ballar, provar i trobar nous camins. L'aventura artística ha estat possible gràcies al suport que la fundació BNP Paribas dóna a Clash66 de Sébastien Ramirez, que el beca, de moment, fins al 2017 per garantir estabilitat econòmica per dedicar-se de ple a la creació. Paribas fa 30 anys que manté el mecenatge als artistes.
Tambe ‘Bosque Ardora'
La visita de Molina al Mercat de les Flors és doble. Si fa poc més d'un any va intervenir a l'homenatge a Carmen Amaya (La capitana, Sala Gran del TNC, 2013) acompanyada de trombons, ara es veurà Bosque Ardora, on apareix desplegat aquell primer plantejament. La idea arrenca d'un dia que Molina es va perdre. Era fosc i era al mig d'un bosc i es va poder orientar gràcies a les cuques de llum. A alguns països asiàtics hi ha un efecte similar, el mar d'ardora, en què grans masses d'aigua emeten una llum blavosa a causa de la proliferació d'un bacteri associat al plàncton que també emet llum. L'obra planteja un combat físic entre tres bailaors i Molina. En aquest combat hi entra bé el trombó, que té un so antagònic, “pot sonar metall, o molt càlid”. En el procés, cada músic hi aporta la seva idea, i es va construint un arranjament amb el cante, la caixa i la guitarra acadèmica però també amb altres sonoritats que enriqueixen aquest flamenc d'intuïció de Molina (Premio Nacional de Danza del Ministeri de Cultura en la modalitat d'interpretació 2010).
De fet, la peça s'inspira en un mite japonès: una flor neix cada dia. Per a Molina, té interès tot allò que cada dia es mor. I reneix l'endemà, “les coses que neixen són genials; mentre que allò que no mor no es podrà superar”. L'aventura de Felahikum li ha permès estimar més encara el seu flamenc d'arrel. Molina és radical com un vendaval.
