Vashti Bunyan. ENTREVISTA
, cantant. GUILLEM VIDAL
“Quan vaig escriure el meu nom en el primer internet vaig quedar en estat de xoc”
La consideració de “disc de culte” sembla creada expressament per definir el primer i fins al 2005 únic disc de la cantant anglesa Vashti Bunyan: Just another diamond day (1970), una exquisidesa folk que va romandre en l'oblit més absolut fins que, al tombant de segle, joves músics com Devendra Banhart i Animal Collective van començar a cantar-ne les excel·lències. Bunyan –que es va passar els trenta anys següents criant animals en una granja i educant els seus tres fills, al mateix temps que a eBay es començaven a pagar ronyonades per Just another diamond day– actua avui al Cafè del Teatre de l'Escorxador de Lleida, en un doble programa inscrit en el Festival de Músiques Disperses (MUD) i compartit amb l'històric Gualberto (guitarrista dels andalusos Smash). És un dels pocs concerts que Bunyan farà aquest 2015.
Quina és la cosa més bonica que li han dit mai de la seva música?
El pare d'un nen autista, una vegada, em va dir que el seu fill era incapaç de parlar amb ningú però que, en canvi, podia recitar Diamond day d'una tirada, la qual cosa el feia estar en pau com res més en aquest món. Això fa ja que tot plegat hagi valgut la pena...
Quan se'n va adonar que ‘Just another diamond day' era un disc tan venerat?
El primer cop que vaig fer servir internet, l'any 1996. Vaig escriure el meu nom en el cercador Altavista i vaig quedar en estat de xoc en veure ple de referències tant al disc com a gravacions que havia fet entre els anys 1965 i 1967 i que pensava que estaven del tot oblidades.
Quina opinió tenia fins aleshores del disc?
Just another diamond day havia estat tan incomprès i menystingut el 1970 que m'havia autoconvençut que era una porqueria. Quan el vaig tornar a escoltar l'any 2000, però, vaig saber perdonar-me aquella innocència i, d'alguna manera, em vaig reconciliar amb aquella joveneta que intentava fer alguna cosa fora dels circuits convencionals.
Quina mena de persona era, aquella joveneta?
Una persona sense un duro i entristida pel seu intent fallit de fer-se un lloc en el món de la música, però encantada de tenir un fill que significava més que totes les cançons.
Amb divuit anys va viatjar a Nova York. Era l'any del ‘The Freewheelin' Bob Dylan'...
Havia crescut amb la protecció d'uns pares que havien passat per dues guerres mundials. Sabia, per tant, molt poca cosa del món que m'esperava fora, però el meu instint em deia que hi havia molt a descobrir. Les lletres de Dylan, en aquest sentit, van eixamplar-me la consciència d'una manera brutal.
Presenta un nou disc (el tercer que publica en 45 anys): ‘Heartleap'. Diu que serà l'últim...
Sí, m'ha costat tant de temps enllestir-lo [set anys] que no sé pas si, quan acabi una nova col·lecció de cançons, el format ‘disc' encara existirà.