Perspectiva

Entre les nombroses normes que va subvertir Picasso, la perspectiva és potser la més flagrant. Influït pels corrents que marcaven el ritme de la transgressió, enmig de les onades de les avantguardes i dins d'un ascendent mai prou acreditat de l'art africà i d'altres aborígens, l'artista ho va deglutir tot, però es va deixar alguns temes a la calaixera. Li feien nosa o, simplement, no els necessitava. Per no dir que no eren necessaris, per tant no indispensables. Per aquest motiu, alguns dels seus detractors han considerat Picasso amb poca profunditat, sense adonar-se'n que fent aquesta crítica només reflectien l'autocrítica derivada de la incapacitat de mirar amb els ulls del de Màlaga.

Dalí, en canvi, va apostar per jugar entre les perspectives com ho feien els surrealistes entre la realitat interior i l'exterior. La tècnica li va permetre foradar els quadres i, sovint, anar més enllà de la fotografia, que tantes coses havia robat a la pintura. Tot i la seva decidida aposta per la moda i per trencar, Dalí va ser un esperit neoclàssic, sense utilitzar aquest adjectiu de manera pejorativa. Picasso, en canvi, va ser l'avinguda on havien desembocat els camins de la tradició. Cal dir que no era un carrer recte i ben pavimentat sinó que tenia moltes coses de selvàtic, d'inexplorat, obertures també per a la imaginació, fins i tot amb les pistes i les dades que ens oferia. Tots dos van ser genials, no ho discutiré pas. Tots dos van saber convertir l'art en una disciplina apreciable per a les masses, que només consideraven com a art el museu i l'acadèmia. En aquest cas, també van substituir els mestres perquè ells dictaven el moment i la manera de fer i desfer. Picasso i Dalí van protagonitzar un temps apassionant per a la història de l'art. El món es trencava a trossos mentre les seves paletes atacaven la vulgaritat de la mort, conscients que serien uns líders, també en la posteritat. I així ha estat.