La redempció del ‘blues'

Per imatge –cara de bon jan, el típic amic del pro­ta­go­nista d'un melo­drama uni­ver­si­tari dels anys cin­quanta– i per ori­gen –és de Bos­ton–, Eli Paper­boy Reed sem­blava que es faria acom­pa­nyar del so més nostàlgic i, en certa manera, més comer­cial del soul. Així sona un dels seus temes més popu­lars, Come and get it (2010). I aquesta deriva cap a paràmetres més pop es pot escol­tar en l'últim disc, Nights like this (2014). Però el can­tant de Bos­ton, de la mateixa manera que es va treure l'ame­ri­cana i es va aflui­xar la cor­bata en un final que sem­blava un exor­cisme per­so­nal i amb què volia incloure el públic, es va des­em­pa­lle­gar, dis­sabte, de totes aques­tes eti­que­tes, sobre­tot les del màrque­ting, en el con­cert a La Mirona , l'últim de la gira a l'Estat espa­nyol, en el marc del Black Music Fes­ti­val i que també tenia el segell del Fes­ti­val Cruïlla de Bar­ce­lona. Hi havia cele­bració i per això el con­cert adqui­ria con­no­ta­ci­ons espe­ci­als: desè ani­ver­sari del seu pri­mer disc, Walkin' and talkin' (and other smash hits! ) (2004). En aquesta mirada enrere, sem­pre hi ha l'ine­vi­ta­ble retorn als orígens, a la música fun­da­ci­o­nal, que, en el cas d'Eli Paper­boy Reed, cal bus­car en el so del Mis­sis­sipí. “Girona és com la meva segona casa; hi tinc alguns amics”, va dir al públic després d'obrir el con­cert amb uns pri­mers acords de gui­tarra que feien pre­veure que Eli Paper­boy Reed havia dei­xat sor­tir l'ànima de blu­es­man, que va con­ti­nuar amb Tips of my fin­gers (2004). “És la música amb què he cres­cut, que m'ha sac­se­jat”, va dir en aga­far l'harmònica, el so del lament i del pene­di­ment, i copro­ta­go­nista d'un altre moment íntim, en què el músic es va des­pu­llar d'acces­so­ris com ara el micròfon i, amb una nuesa també escènica, va impo­sar un silenci –com dema­nant l'atenció del públic– i sol, bus­cant el clímax que només dóna el bour­bon –tot i que es va aca­bar les dues ampo­lle­tes d'aigua– o el fet de saber que ets en un tuguri de Nova Orle­ans, va tenir un record sen­tit per a un dels seus men­tors musi­cals amb Just can't ple­ase you. “Aquesta és una de les pri­me­res cançons que vaig escriure, amb 17 o 18 anys. I, és clar, havia de ser una cançó d'amor”, va rela­tar amb un punt d'innocència a l'hora de pre­sen­tar Don't let me down. I si el blues va crear el moment, el boo­gie –“Voleu una cançó bog­gie”, va avançar– el va tren­car i va dei­xar les sen­sa­ci­ons en un punt més fes­tiu: i és que la redempció era per­so­nal.