LA crònica
La redempció del ‘blues'
Per imatge –cara de bon jan, el típic amic del protagonista d'un melodrama universitari dels anys cinquanta– i per origen –és de Boston–, Eli Paperboy Reed semblava que es faria acompanyar del so més nostàlgic i, en certa manera, més comercial del soul. Així sona un dels seus temes més populars, Come and get it (2010). I aquesta deriva cap a paràmetres més pop es pot escoltar en l'últim disc, Nights like this (2014). Però el cantant de Boston, de la mateixa manera que es va treure l'americana i es va afluixar la corbata en un final que semblava un exorcisme personal i amb què volia incloure el públic, es va desempallegar, dissabte, de totes aquestes etiquetes, sobretot les del màrqueting, en el concert a La Mirona , l'últim de la gira a l'Estat espanyol, en el marc del Black Music Festival i que també tenia el segell del Festival Cruïlla de Barcelona. Hi havia celebració i per això el concert adquiria connotacions especials: desè aniversari del seu primer disc, Walkin' and talkin' (and other smash hits! ) (2004). En aquesta mirada enrere, sempre hi ha l'inevitable retorn als orígens, a la música fundacional, que, en el cas d'Eli Paperboy Reed, cal buscar en el so del Mississipí. “Girona és com la meva segona casa; hi tinc alguns amics”, va dir al públic després d'obrir el concert amb uns primers acords de guitarra que feien preveure que Eli Paperboy Reed havia deixat sortir l'ànima de bluesman, que va continuar amb Tips of my fingers (2004). “És la música amb què he crescut, que m'ha sacsejat”, va dir en agafar l'harmònica, el so del lament i del penediment, i coprotagonista d'un altre moment íntim, en què el músic es va despullar d'accessoris com ara el micròfon i, amb una nuesa també escènica, va imposar un silenci –com demanant l'atenció del públic– i sol, buscant el clímax que només dóna el bourbon –tot i que es va acabar les dues ampolletes d'aigua– o el fet de saber que ets en un tuguri de Nova Orleans, va tenir un record sentit per a un dels seus mentors musicals amb Just can't please you. “Aquesta és una de les primeres cançons que vaig escriure, amb 17 o 18 anys. I, és clar, havia de ser una cançó d'amor”, va relatar amb un punt d'innocència a l'hora de presentar Don't let me down. I si el blues va crear el moment, el boogie –“Voleu una cançó boggie”, va avançar– el va trencar i va deixar les sensacions en un punt més festiu: i és que la redempció era personal.