La voluntat inalterable de ser músics

un dels possibles doblets de l'atapeïda nit de divendres al festival Strenes de Girona: dues estrenes absolutes que, en principi, són difícilment relacionables. Potser el que més comparteixen Cris Juanico (Ciutadella, 1967) i Carles Vidal / Tom Hagan (Salt, 1979) és la vocació i la passió per l'ofici, la voluntat inalterable de ser músics, cadascú a la seva manera.

Juanico, un menorquí molt gironí, va tornar en certa manera a casa per estrenar F(a)usta, el seu primer disc amb cançons noves des de Pedres que rallen (2010) i un viatge amb un cert risc per nous territoris sonors. “Aquest és un disc amb cançons vestides de fusta que em fan sentir molt afortunat”, va dir Juanico al Teatre Municipal de Girona, jugant amb la doble lectura del títol: fusta fausta, que dóna felicitat.

Acompanyat pel seu fidel Joan Solà-Morales al contrabaix –només amb ell va construir Dues pedres, el disc que va inspirar aquest nou projecte– i per un quartet de corda, Cris Juanico va interpretar íntegrament el nou disc des dels seus dos primers temes, Com un infant –que va repetir per cloure el concert, on es va gravar un videoclip d'aquesta cançó– i Crec mirar, incloses també les dues versions interrelacionades: Tot esperant Ulisses, en homenatge a Ovidi Montllor per obrir els bisos només amb el contrabaix i el violoncel de Núria Padrós, i prèviament el Viatge a Ítaca de Lluís Llach, que només s'inclou a l'edició digital de F(a)usta. Na Cecília, Pell de melicotó, Pedres que rallen i la sempre ben rebuda Si véns, van ser les úniques mirades enrere en un concert reposat i delicat, d'autèntica orfebreria sonora.

A l'auditori Viader de la Casa de Cultura, Tom Hagan hi va fer el seu propi doblet: dos concerts seguits, a les 22 h i a mitjanit, en un repte que va posar a prova la seva veu i la professionalitat del seu tècnic, Xebi SF, el qual va saber dominar prou bé l'acústica d'un recinte enemic de les guitarres elèctriques i les bateries. Acompanyat per una banda impecable, Tom Hagan va tocar pràcticament tot el seu últim disc, titulat Carles Vidal, i mitja dotzena de temes de Carlitos buey i Muy bien Carlitos: un ampli ventall d'estils musicals reformulats, del rock i el pop al country i el gospel, que va culminar amb l'apoteòsica Covard.