‘The New Showman'

Un títol reduc­ci­o­nista obli­gat més per aco­mo­dar les parau­les a l'espai que per la síntesi periodística. I en certa manera The New Rae­mon , el nom artístic de Ramon Rodríguez, també va aco­mo­dar-se, diven­dres a la nit, a l'espai, el de l'Audi­tori de Girona que, tot i ser la Sala de Cam­bra, acaba impo­sant una ima­ginària quarta paret, entre el públic gironí –que el tòpic pres­su­posa fred– i els músics. I ho va fer reve­lant-se com un show­man, un can­tant que fa bro­mes i explica acu­dits no tant amb la volun­tat de fer-se el graciós sinó com “una trampa”, men­tre gua­nya temps per afi­nar la gui­tarra. I és aquesta faceta irònica del músic de Cabrils, un humor atapeït de referències d'això que es diu cul­tura pop, molt gene­ra­ci­o­nals, la que es con­tra­posa amb el so lànguid, lineal, marca de la casa. The New Rae­mon, però, es va fer seu l'esce­nari a la manera del seu admi­rat Euge­nio, de qui va man­lle­var la frase feta per escriure El saben aquel. I la iro­nia ja es va poder intuir en la pri­mera salu­tació al públic: “Bona nit, mal­pa­rits!”

El con­cert del fes­ti­val Stre­nes ser­via per a pre­sen­tar nou disc Oh, Rom­pe­hi­e­los (2015) i així va començar la nit amb Una his­to­ria real i Reina del Ama­zo­nas que va demos­trar com una excel·lent per­cussió dóna la con­tundència necessària a un músic que només fa dos tipus de cançons: “enfa­da­des i més enfa­da­des”. Al llarg de tota la nit, l'auto­paròdia de The New Rae­mon va ser el valor afe­git del con­cert; un deix bur­leta i natu­ral que li va ser­vir per pre­sen­tar les cançons dels pri­mers dis­cos, “són les que més us agra­den” i són les que es dei­xen de tocar com si aquest recor­da­tori de la popu­la­ri­tat fos una molèstia, una àncora afer­rada al pas­sat. Orgullós pare –les filles tenen una banda, Mourn, han fet gira als Estats Units i la petita de 15 anys té xicot, “un drama”, va dir ell amb to sor­ne­guer–, The New Rae­mon va intro­duir Sucedáneos recor­dant una anècdota amb la nena, quan la por­tava a escola i la cançó sonava dia si dia també a l'emis­sora Icat, “quan era FM”. The New Rae­mon és tot el con­trari de l'eti­queta i per això va pro­cla­mar un “tor­nem a la feli­ci­tat” abans d'El cau del pes­ca­dor, un “intent frus­trat de cançó country”. Cançons boni­ques, feli­ces o així és l'efecte que tenen en el públic que, com un cor tímid però que se sabia la lle­tra, va ento­nar Bai­lar pega­dos de Ser­gio Dalma induïts per The New Rae­mon, a tall de feli­ci­tació a una pare­lla que es casava. “Podem fer el paripé, mar­xar i tor­nar a fer els bisos”, va dir el can­tant en mode artista que es riu de l'artista, no abans d'haver-nos rega­lat una imi­tació de Ben­der, el robot de Futu­rama, can­tant “Yo soy Simon, tú, Gar­funkel”.