Clàssics del jazz

Des que Andrea Motis va començar a tocar amb la Sant Andreu Jazz Band als dotze anys –i el 9 de maig vinent en farà vint– l'hem vist créixer als escenaris com una estrella radiant que no para de brillar i de sorprendre, primer per la seva precocitat i ara simplement pel seu talent com a vocalista i intèrpret de diversos instruments. L'equip que forma amb el seu descobridor, Joan Chamorro, s'ha ampliat per formar un quintet de primera categoria que completen Ignasi Terraza (piano), Esteve Pi (bateria), Josep Traver (guitarra) i, eventualment, com dissabte a l'Auditori de Girona, David Mengual en el contrabaix, quan Chamorro es concentra en el saxòfon. Però no h'hi ha prou: en els últims anys hem vist Motis i Chamorro en un ampli ventall de formats, amb una big band o una cobla entre els més ambiciosos. Faltava el toc clàssic que han aportat, en aquesta nova producció estrenada a l'Estat espanyol dins del festival Strenes, les cordes de l'Orquestra Nacional Clàssica d'Andorra (ONCA), sota la direcció de Gerard Claret: deu músics clàssics i el sextet, per interpretar quinze temes –de fet, nou amb l'orquestra–, amb predomini dels estàndards jazzístics habituals en el repertori de Motis & Chamorro i les seves cada vegada més recurrents incursions en el cançoner del Brasil (Flor de lis, Insensatez i Carinhoso), més la declaració d'intencions de la díscola Amy Winehouse (You know I'm not good), que cantada per Andrea, amb el seu vestidet de flors, perd la dimensió moral. Les cordes sonen molt adients en monuments sonors com ara Love me or leave me, Body & soul, Crazy he calls me o Lover man, totes elles cantades en alguna ocasió per la gran Billie Holiday, de la qual s'acaba de commemorar el centenari. Andrea la va tornar a reivindicar a Girona com una de les seves cantants favorites: una excel·lent influència –musicalment parlant– per a una jove cantant que continua omplint auditoris, a benefici del jazz.