Ser a l'inici de l'esperança

Com es pot celebrar la vida quan s'és a recer de l'ombra? Doncs essent un idealista i certificant les certeses que es copsen. Des d'una individualitat assumida amb tots els clarobscurs que li són adjacents, a flor de pell, Ricard Mirabete (Barcelona, 1970) continua transitant pel món i per la poesia, sempre en moviment, perquè la quietud ens constreny a un sol angle, des del qual és impossible de trobar l'ideal. Després de quatre llibres contextualitzats en la ciutat –una singladura iniciada el 1999 amb Última ronda i culminada amb Radar, ara fa tres anys, i que ha anat creixent en mèrits i qualitat–, el poeta s'arrisca amb un canvi radical d'escenari, i els carrers i les places són substituïts per cases abandonades, ermites silencioses, nits emmudides, barrancs d'abismes grocs...

Nuclear –pel blanc de la puresa que corona els cims més elevats de la geografia física i emocional, però també per la tendència del seu autor a condensar significats– és un “elogi”, una “Celebració”, una “Cançó...”, encara que es passegi per la foscor i la solitud del món, encara que es rabegi en la seva abstracció. Amb esperit hegelià, Mirabete comprèn el món com una extensió, un reflex de si mateix (“Tot el que s'esdevé ho compto endins dels ulls”), i en pouar-hi els significants s'hi troba en els significats. Per això, tot citant Gary Snyder, entén que “Les muntanyes són la teva ment”, i en aquest poema oposa “la magnitud del núvol” a “la davallada / terrosa”, els dos extrems del viure. Però no és l'oscil·lació el que l'interessa sinó l'ascens, des de la cendra i la terra cap a una espiritualitat no gens amagada.

Aquest ascens el du a cercar enmig de la foscor escènica i la tenebror vital la bellesa que el rescabali. A la Cançó de l'estar al punt extrem ens recorda que “Tot és en això: Viu!”. La tradició ja ens ho diu, que l'hora més foscant és el punt més proper al trencar de l'alba. Nuclear és un “Elogi dels cims més blancs”, de la resistència i la tenacitat malgrat el dolor i el desempar. “Ser a l'inici de l'esperança”, ens diu en un moment de pèrdua. El poeta i el llibre ens demanen molt de nosaltres, però el constant retorn a les seves pàgines també ens oferirà contínues revelacions. I malgrat la seva profunditat, la seva epidermis presenta moments de gran i sòbria epifania, que reverberen en nosaltres com “els camps de l'ahir / que fan més verda la nit”.