“A Barcelona no podria escriure”

“No sé com s'ho fan els escriptors d'aquí amb el bon temps que fa, les platges, les noies fantàstiques en biquini, el vi... a Barcelona jo no hi podria escriure!”, John Banville donava ahir una imatge ben contrària a la que l'Ajuntament s'esmerça a compondre per aconseguir el títol de Ciutat Literària de la Unesco. I és que ahir, a l'escriptor irlandès, pregoner de Sant Jordi, només li faltava dir que havia anat a veure toros per clavar l'estocada final.

En una conversa conduïda per l'escriptor i periodista Antonio Lozano, el públic del Saló de Cent va poder descobrir algunes de les seves facetes vitals, com ara una infància anodina en una ciutat “avorrida” –Wexford– a la Irlanda dels anys cinquanta, on tothom estava sota control de l'Església: “Recordo una dona embarassada baixant de la vorera per deixar passar un frare.” Amb tot, Banville apunta un somriure: “El pitjor per a un autor és tenir una infància feliç.” La literatura, en aquest context gris, va suposar per al jove Banville una fugida, però també una entrada al món real: “Això és el que fa la bona literatura.”

Els dublinesos, de Joyce, que li va regalar el seu germà (o germana, encara no ho han esclarit tots plegats), va ser el detonant de la seva entrada en literatura. “Als 13 anys em creia que era Joyce i després vaig veure que escriure és una feina ben difícil, calen moltes hores de pràctica, i encara continuo practicant.” Ja sigui com a John Banville o com a Benjamin Black, el seu alter ego amb què escriu novel·la negra –“vaig voler fer una altra cosa per sentir-me jove”–, l'autor irlandès pensa que no és gens fàcil escriure: “El llenguatge és una cosa esquiva i traïdora, la llengua sembla que es vol apoderar de nosaltres, o bé escapar.” El futur del llibre? Banville no té manies amb les noves tecnologies: “Que milers de persones llegeixen Cinquanta ombres d'en Grey, tant és, el més important és continuar llegint, ja sigui en llibres de paper o en els nous dispositius.” I rebla: “La paraula, malgrat els canvis, continua present, i això és el tresor més gran que tenim.”

Banville, que presenta Órdenes sagradas (Alfaguara), debuta avui en la festa de Sant Jordi. “No faig cas de les crítiques, però m'agraden els comentaris dels lectors. El millor que m'han fet mai, un ciclista a Dublín que em va dir: «Òndia, un llibre collonut!»” Avui es pot millorar, oi?