Els excessos de l'actor

A pri­ori, en una pel·lícula com La som­bra de un actor hi ha prou ingre­di­ents per cri­dar l'atenció i espe­rar-ne el millor. Tenim una insòlita pare­lla for­mada, d'una banda, per un Al Pacino a qui s'ofe­reix la pos­si­bi­li­tat de fer un paper cre­pus­cu­lar i lluir la seva con­dició d'actor d'influència shakes­pe­a­ri­ana, i de l'altra, Greta Gerwig –Fran­ces Ha–, que aban­dona la seva con­dició de musa del cine indie per fer de par­te­naire d'Al Pacino. El rere­fons és una novel·la del gran Phi­lip Roth –La humi­li­ació–, diri­gida per un cine­asta de la vella escola i força sol­vent, Barry Levin­son. Tots aquests al·lici­ents no aca­ben d'encai­xar i al final de la funció La som­bra del actor acaba sent una pel·lícula que pro­met més del que ofe­reix, una obra que decep.

La figura d'Al Pacino, que enllu­erna des dels pri­mers moments, és el prin­ci­pal pro­blema de La som­bra del actor. Pacino assu­meix el paper d'un actor en crisi que és reti­rat de l'escena, que és trac­tat en una ins­ti­tució psi­quiàtrica i que vol refer-se repre­sen­tant una versió d'El Rei Lear. Men­tres­tant, s'ena­mora de la filla d'una amiga seva i no sabem mai si el que veiem està en el nivell real o en el nivell men­tal de l'actor.

El per­so­natge d'Alex Simon que inter­preta Al Pacino té un com­po­nent tràgic però vol jugar a la tra­gi­comèdia a par­tir de la des­me­sura. Alhora que s'ena­mora de la jove, vol superar la crisi inte­rior però s'ha d'enfron­tar a alguns fan­tas­mes, entre els quals el pas­sat lèsbic de la seva nova esti­mada. Al Pacino du a terme algun con­tun­dent monòleg, però no té cap sen­tit de la mesura. Sem­bla com si volgués repren­dre la força que tenia en alguns moments el seu docu­men­tal Looking for Ric­hard i demos­trar que per sobre de l'actor de cinema hi ha l'home de tea­tre. Les inten­ci­ons hi són però l'actor perd el con­trol. Barry Levin­son posa tota la càmera al ser­vei d'Al Pacino, sap que ell és l'atracció i que no el pot trair. Es nota que no hi ha un tre­ball ferm de direcció i que no sap gaire com ori­en­tar tot allò que està posant a escena.

L'adap­tació de la novel·la de Phi­lip Roth vol ser ori­gi­nal i tren­car amb la il·lus­tració més o menys fidel. Al final, però, el to tra­gicòmic desem­boca en la farsa i es perd una part fona­men­tal de l'essència d'un relat que ens parla de la crisi de la geni­a­li­tat, el pas del temps i les difi­cul­tats per assu­mir la pròpia vellesa.