“Fer música comporta mirar el dimoni als ulls”

L'any 2013, la Fundación Robo, un col·lectiu de Madrid sorgit al voltant del 15M, em van demanar una cançó de contingut social per a un disc compartit amb altres artistes de l'Estat. En aquell moment vaig pensar que havia de fer un disc on parlessin els desafavorits pel sistema econòmic, una realitat que es vol amagar sota la catifa i que jo sento molt present.

És una realitat que contradiu el triomfalisme polític, els hi refrega per la cara el seu fracàs i la seva la obscenitat, juntament amb la de la banca.

No ho limitaria només al folk sinó a l'art en general. La música popular sorgeix de la gent. Són les cançons que al llarg dels segles han sigut la crònica de la vida, de les injustícies, del dolor... i de la festa, també. I d'això n'ha fet bellesa. Jo no dic que s'hagi de fer política, però si que s'ha de ser cronista dels temps actuals. Fer música comporta, de tant en tant, compromisos, mirar el dimoni als ulls. Miles Davies denunciava el racisme i la pobresa dels negres americans. Els Clash deien que les guitarres eren com metralletes per lluitar contra les injustícies. I aquí... ja no se'n recorda ningú, de La Polla Records?

Conec casos de primera mà, però és igual això; per a fer cançons es requereix estar atent, sempre connectat. Així és com t'arriben les idees, flaixos que et sorprenen en el moment més inesperat.

Si folk representa estar sempre en moviment i commoure's... doncs sí, ho sóc.

No, no em sento sol. O sí, com va dir Leonard Cohen: “Som romàntics: estem sols”. El que veig és que, a Catalunya, els mitjans públics no tenen cap interès per ensenyar tot el ventall musical que tenim, a mi i a molts altres ens aparten de la superfície i només mostren una cançoneta inofensiva que van canviant cada tres mesos, però sempre és la mateixa.

Per tenir una visió panoràmica de la vida, per a que pensi singularment, per a que li torni a vibrar la campaneta del cor, per a que posi en dubte tot el que li diuen, per a què recordi que l'art popular neix del cor d'un mateix per anar a trobar el dels demés.

Les meves cançons tenen una qualitat una mica fosca, de manera que l'arpa és com un rierol de muntanya, les equilibra aportant-los-hi claredat. La gralla, en canvi, és el so que em connecta amb el costat tel·lúric de la meva música.

Ja fa temps que li havia fet l'adaptació al català. Durant més d'un any, tots els mesos, fèiem amb El Fill del Mestre [àlter ego del músic lleidatà Jordi Gasión] uns concerts en un petit cafè. Hi cantàvem només versions i cançons tradicionals, i aquesta, la vaig fer per cantar-la allà. Més tard, quan gravava el disc, vaig veure que encaixava amb la temàtica. El joglar que canta i passa el barret és ara mateix una imatge perfectament actual. Qui llençarà uns cèntims a aquest joglar que s'ha de guanyar la vida cantant i no anirà a Peralada o serà portada de cap revista? Basement tapes, d'altra banda, és per a mi un dels millors discos de Dylan. És el que la música hauria de ser: interpretació, un micròfon i bones cançons, sense la neura de dissenyar un so perquè allò pugui sonar a la ràdio. És com els meus discos, que els gravo en directe tot deixant-hi les imperfeccions.

En el fons del meu cor, ho sóc. És el que més m'agrada i més ser fer: anar d'aquí cap allà cantant les cançons que faig i altres que m'agraden per a dur-les a la gent.

Vaig aprendre a tocar la guitarra tocant les cançons que hi havia en uns llibrets que editava Hogar del Libro: Folk Songs, del qual en van sortir uns quants volums. Aquesta està en el primer, que té una portada molt bonica de Jordi Batista. Jo tenia 14 anys, i la vaig sentir cantada per Ramon Casajoana i em vaig quedar paralitzat. Molts anys després, el 2014, mentre acabava Allau d'estrelles solitàries, la vaig somiar. Quan vaig despertar, vaig buscar la lletra, vaig agafar la guitarra elèctrica i la vaig gravar, de patac, tal qual és en el disc.

La consciència ja fa molt temps que hi és, jo diria que des de que canto. No vaig posar-ho en pràctica, però, fins a Cançons del temps de destrals. Amb el meu amic Ramon Godes parlàvem molt de fer que la nostra música fos única i portés a qui l'escolta el so de la nostra terra. S'havia d'aconseguir casar la música experimental amb la “denominació d'origen” i la senzillesa del folk. Pensar universalment i actuar localment. Va ser llavors que vaig decidir que ho faria costés el que costés. Però encara n'hi ha que s'estranyen quan dic que, a la banda, hi porto una gralla. És el complex de provincians que té aquest país.

Aïllats en un estable, que era l'estudi, vam trobar una estranya bellesa que es va incrustar en les cançons. Un disc d'una altra vida...