Més i més veus d’Església

Diuen que és un fet antropològic i una forma de conversa. “Reunir-se solidàriament per discutir i decidir qüestions vitals per a la comunitat.” En societats on es promou l’individualisme, l’Església catòlica insisteix en la força de les relacions i assegura que la trobada amb l’alteritat és “indispensable per a la maduresa personal”. Ho trobareu al document final de la que probablement hagi estat la consulta popular més gran dels darrers temps. En tres anys, el Sínode sobre la sinodalitat ha implicat milions de converses arreu del món.

La reflexió pot servir també a la crisi de participació democràtica i a la polarització que patim. Per què no ens impliquem en allò que ens afecta? L’experiència d’aquest Sínode de l’Església ha incorporat molts agents en un temps rècord, amb convocatòries locals i també amb assemblees continentals. Si algú n’ha quedat fora ha estat pel virus de l’escepticisme inicial, per la manca de lideratges competents en el procés de transmissió o per una evident resistència al canvi. Tanmateix, s’han recollit intuïcions prou ben orientades.

Començant per la necessitat d’incloure totes les veus, també les dels infants, els joves i les persones que viuen al marge de la societat. En aquest sentit el document m’ha fet pensar en “la tradició dels vençuts” de què parla Lluís Calvo al llibre Els llegats (Arcàdia, 2021). Aquest poeta i escriptor diu que “rescatar i retornar esdevenen verbs contra la barbàrie” i proposa “la proliferació de veus” com a antídot contra la desmemòria. En el cas de l’Església, la “tradició dels oprimits” ens dona una millor perspectiva sobre la realitat. L’empatia amb determinats col·lectius ens canvia la mirada. Amb context és més fàcil prendre opcions informades que, en comptes de fragmentar i dividir, ens ajudin a recosir la societat.

Practicar el diàleg és útil a qualsevol entitat o iniciativa social, política, cultural o esportiva. Fomenta la cultura de la pau i ajuda a prevenir conflictes. Com a resposta al campi qui pugui, podem associar-nos i organitzar-nos. El mateix sentit de pertinença, sense la dilució gregària, és un primer pas per generar una cultura nova i tornar a creure en un “nosaltres”. El mètode de l’escolta activa i meditada, de reunir l’assemblea, és un exercici molt sa: redueix egocentrismes i dona veu als qui fins ara no havien parlat. Tota una narrativa que no podem desaprofitar. Si volem canviar les coses, cal posar paraula a la injustícia.

Les esglésies locals demanen “la participació més àmplia possible” en la presa de decisions. Que s’avanci en el camí de la transparència, amb auditories, rendició de comptes i informes sobre les accions de les comunitats i dels pastors. També per fer visible tot el bé que aporta l’Església a la societat: perquè sigui conegut i comunicat. El text diu prou al clericalisme i a l’arbitrarietat dels qui abusen del poder. Especialment en els casos més abominables i dolorosos en què s’ha desprotegit els menors. Convé revisar radicalment com s’entén l’autoritat. També apunta una idea interessant: “A l’Església ningú és purament destinatari de la formació: tothom és subjecte actiu i té alguna cosa a donar als altres.” Cosa que ens fa veure, per exemple, la riquesa de l’intercanvi entre generacions o l’aportació de les dones a la preparació integral de futurs sacerdots.

Podran les esglésies locals ser mirall d’un espai comú i de col·laboració per a altres agents socials que treballen a favor de la pau i la justícia al món? En la reconstrucció d’aquest món trencat, calen totes les mans. Potser han de passar moltes coses per tornar a ser una veu autoritzada. Entre d’altres, l’obertura mental dels qui s’han quedat encallats en el prejudici i menystenen el magisteri social d’una institució mil·lenària. Fa falta molt d’oxigen per guanyar la partida de la credibilitat social, però també cal fer feina portes endins. El text té profunditat i es brinda a la reflexió filosòfica, però només serà vàlid si s’executa amb accions concretes. Perquè “sense canvis a curt termini, la visió d’una l’Església sinodal no serà creïble”. L’art de discutir com volem relacionar-nos ja està produint alguna cosa nova. Com sempre, cal fer l’esforç d’escoltar i d’obrir-se als altres.