Germans als dos costats de la llei

L'any 2008, l'actor Guillaume Canet va protagonitzar juntament amb François Cluzet un thriller titulat Les liens de sang, dirigit per Jacques Maillot. La pel·lícula pretenia ressuscitar la tradició del polar francès a partir de la història de dos germans que veuen com els seus destins els porten als dos costats de la llei. Canet va adquirir els drets per dur a terme un remake americà de la pel·lícula francesa en el qual va substituir els barris de Lió per Brooklyn i altres barris de Nova York. La peculiaritat de la proposta Lazos de sangre és que el guió va ser escrit pel gran James Gray, fet que provoca que alguna cosa de la història original experimenti alguns significatius canvis d'orientació.

James Gray és una de les figures més interessants del cinema nord-americà contemporani. La seva peculiar filmografia proposa un retrat contradictori dels valors de la família americana, de les seves ruptures i els seus lligams. No és d'estranyar, doncs, que la història, més que recordar l'oblidada pel·lícula francesa, ens recordi La noche es nuestra (2007), on un pare havia d'enfrontar-se amb la dialèctica que portava dos germans a dos territoris contraris dins del món de la llei. Canet explica aquest cop la història de Chris –Clive Owen–, un home que surt de la presó després d'una llarga estada i de ser alliberat per bona conducta. En la vida civil es troba amb el seu germà Fred –Billy Crudup–, que treballa a la policia. El germà bo decideix acollir el germà pròdig a casa seva, portar-lo pel bon camí i, fins i tot, l'ajuda a retrobar la seva promesa. Un dia, però, el passat fosc de Chris retorna i aquest fet deriva cap a una anunciada tragèdia. El germà policia sentirà el pes dels llaços de sang però també el pes del deure. Al final haurà d'actuar contra el seu germà amb totes les contradiccions morals que això suposa.

Malgrat l'existència en el guió del món de James Gray i el seu retrat fosc de la família americana, qui signa la pel·lícula és un actor de moda a França que debuta en el camp de la direcció. El resultat final crea moltes incògnites. Per una banda fa la sensació que tant la pel·lícula, com el càsting li van un pèl grans, a Canet. Es nota que no hi ha un bon treball de posada en escena, que la direcció dels actors és erràtica i que li falta inspiració i brillantor en la construcció del relat. Si l'analitzem com la pel·lícula d'un debutant, no decep. És massa llarga i un pèl reiterativa, però també és cert que hi ha una certa solvència i que sap mantenir l'equilibri.