Records d'un retrobament

Durant la seva car­rera, que ja dura mig segle, Leo­nard Cohen ha alter­nat els dis­cos amb temes ori­gi­nals amb els reco­pi­la­to­ris i els direc­tes. Pot­ser ha estat màrque­ting per man­te­nir-se a les ja extin­tes boti­gues de dis­cos o sim­ple­ment per atreure l'atenció d'un públic al qual no ha ofert molt mate­rial. L'última pro­posta és Can't for­get, un àlbum de deu temes que ell mateix ha qua­li­fi­cat com a “rare­ses” i que són el resul­tat d'algu­nes pro­va­tu­res durant la seva gira Old ideas world tour, un com­ple­ment ideal des de la publi­cació fa uns mesos de Popu­lar pro­blems, gua­nya­dor de nom­bro­ses dis­tin­ci­ons inter­na­ci­o­nals. Les dades par­len per elles matei­xes. Els con­certs de Cohen –en algu­nes oca­si­ons es dila­ta­ven al llarg de més de dues hores– es van esten­dre entre el 2008 i el 2013. El can­tau­tor va sor­tir del seu retir budista a Los Ange­les per recu­pe­rar-se de la ruïna on l'havien dut els asses­sors finan­cers. Estava en plena forma. En aquest període va fer 470 con­certs en 31 estats dife­rents, amb més de qua­tre mili­ons de segui­dors, que, com aquest cro­nista, no vam que­dar gens dece­buts. Al con­trari. Tot i el seu rebuig a la popu­la­ri­tat i a donar per tan­cada la seva car­rera, el nos­tre poeta tenia idees per expo­sar i ho ha fet de manera magis­tral.

Les cançons inclo­ses en el volum pro­ce­dei­xen de gra­va­ci­ons en estudi, en direc­tes ins­pi­rats i en les pro­ves de so, en què les ban­des lide­ra­des per Cohen poden treure mate­rial sin­gu­lar­ment reco­ma­na­ble. La comunió entre la veu cas­ti­gada, i alhora res­ca­tada del tabac, del músic cana­denc s'alter­nen amb els vir­tu­o­sos que l'acom­pa­nyen, en moments desin­hi­bi­da­ment rela­xats, carac­terística que Cohen valora. Una de les fotos del disc recull els bar­rets que el com­po­si­tor i poeta tria per als seus músics, una mena d'uni­forme de la seva elegància i d'uni­fi­cació amb els socis fidels.

Can't for­get s'ini­cia amb el tema Field com­man­der Cohen –gra­vat al con­cert de Den­ver del 2012–, que ser­via de títol per a un àlbum que l'artista havia fet a par­tir de cançons uti­lit­za­des en la gira del 1979. Aquí les inter­ven­ci­ons de les ger­ma­nes Hat­tie i Char­ley Webb li donen un toc de color, imme­di­a­ta­ment abans de la peça Can't for­get, on les tona­li­tats country com­pen­sen l'harmònica i ree­du­cada veu del can­tant. Al cos­tat d'aquests him­nes a la petita des­trucció de l'amor, que for­men part del seu reper­tori –és a dir, les esmen­ta­des, més Light as a bre­eze, Night comes on i Joan of Arc–, Cohen n'incor­pora de noves, que es van sen­tir en els con­certs del nos­tre país, com ara la irònica Got a little secret i Never gave nobody trou­ble. Un altre dels moments dolços és la inter­pre­tació de la balada d'amor que­be­quesa La manic, que canta en francès com un expert chan­son­nier. Per no par­lar de l'home­natge al mala­gua­nyat George Jones a Choi­ces. El disc és una caixa de bom­bons per degus­tar len­ta­ment. No se'l per­din, seria un delicte.