Catalunya, terra de dimonis. La frase la va recuperar ja fa anys l'historiador i folklorista Xavier Fàbrega, remenant antics reculls del costumari català. La periodista i guionista Sylvia Lagarda-Mata ho ha pogut certificar. “La terra més ufana sota la capa del sol és també la més demoníaca de tot el continent europeu”, assegura.

Després de documentar-se durant anys en la matèria, aquesta escriptora barcelonina acaba de publicar El diable és català (Angle Editorial). El treball inclou el seu personal “Mapa infernal de Catalunya”, en el qual Osona i el Ripollès hi apareixen prou ben testimoniades. Una petjada diabòlica que avui podria donar peu a una singular i inèdita ruta turística; amb el permís del diable.

El llibre recull al voltant de 300 indrets arreu de Catalunya amb referències al diable, siguin marques i petjades, muntanyes, coves i balmes, penyes i roques, estanys i gorgs, torrents i barrancs, ponts, castells, masies o, directament, entrades a l'infern. D'aquests, una quarantena estan situats a Osona i el Ripollès. Més enllà d'aquesta llista, el llibre analitza l'evolució de la figura del dimoni o la seva psicologia, el perquè de la seva popularitat o l'eròtica vinculada al diable, passant per la relació amb “la seva amiga”, la bruixa.

Sorprenentment, a Catalunya hi ha més de 70 mots populars per designar el diable, aquesta figura tan temuda. Alguns encunyats per les mateixes bruixes i bruixots. L'autora recorda, per exemple, que Àngela Vilafreser, de Vic, la capital d'Osona, tenia al seu servei en Triguet i en Foguer, i que el de Valentina Vinyes, del Brull, també a Osona, es deia Costallonch. La geografia catalana conserva molts noms de coves, torrents, gorgs o ponts referits a la figura del diable.

Osona i el Ripollès no fan curt. Ho constata el llibre de la barcelonina Sylvia Lagarda-Mata, que ha elaborat el seu propi “mapa infernal” del país. Resseguir-ho pot esdevenir una original ruta turística, amb el dimoni de fil conductor. En són exemples d'Osona la cova del Clot de l'Infern, a Sant Sadurní d'Osormort; la pedra del Diable o del Sacrifici a Tavèrnoles; el gorg Negre d'Oristà. Pel que fa al Ripollès hi ha el mas de l'Infern, a les Llosses; la comella de l'Infern o la collada Comes del Mal Infern, ambdues a Ribes de Freser, o bé el Puigmal o el pic de l'Infern, situats tots dos llocs al terme de Queralbs.

Una de les altres figures que s'associen al diable i que apareix en nombroses llegendes que tenen poblacions catalanes és la figura de la serp, per exemple. Aquesta bestiola s'associa bíblicament a la de Satanàs. “A la vila de Manlleu n'hi ha una pollancreda, n'hi ha un serpent molt gros que fa esgarrifar la terra”, diu una balada manlleuenca, llegenda que avui es manté viva gràcies a la Festa del Serpent, que se celebra cada 15 d'agost en aquesta població osonenca.

D'altra banda, la figura del comte Arnau, que ha deixat pòsit en diferents pobles del Ripollès; els múltiples indrets que es concentren a l'entorn de la Vall de Ribes, o la riera dels Sorreigs són alguns dels indrets especialment marcats per la presència del maligne. Algú s'atreveix a comprovar-ho?