“He connectat amb el Vinyoli més nocturn i enigmàtic”

Sí, per una banda volia que hi fos­sin repre­sen­tats tots els llocs, i volia que el disc con­tribuís a la idea de Països Cata­lans. Però, si hem d'obser­var la pro­porció al llarg i ample del país, lla­vors pot­ser hi ha més repre­sen­tació de les veus de Ponent i de les Illes. No he seguit un cri­teri fix, cer­ta­ment. He vol­gut –això sí– rei­vin­di­car la idea d'una cul­tura molt viva.

De vega­des, tot i que en català hi ha dones poe­tes des de temps medi­e­vals i dar­re­ra­ment n'hi ha cada vegada més, penso que això de les dones poe­tes cone­gu­des sem­bla poc menys que un mira­cle. Pel que fa a la Malu­quer, Fran­cesc Gelonch em va con­vi­dar a musi­car-la. Cal dir que hi va haver un moment que, després d'uns començaments molt nota­bles com a poeta i nar­ra­dora –que li van repor­tar pre­mis impor­tants i una certa visi­bi­li­tat–, va deci­dir des­a­parèixer radi­cal­ment de l'escena pública, però jo crec que la hi hem de retor­nar. Tot­hom es pen­sava que havia aban­do­nat l'escrip­tura, però, en la inti­mi­tat, no només no va dei­xar mai d'escriure, sinó que la seva poe­sia es va trans­for­mar cada vegada més en una veu dura i essen­cial. Con­for­ta­ble­ment ins­tal·lada en el seu ano­ni­mat, tenia un poema de caire popu­lar, L'auca de l'enfadós (o la fi del Cagaelàstics), que cele­bra la mort de Franco i que es va trans­me­tre com si fos anònim. Durant un temps va ser un poema molt cone­gut. Fa pocs anys, quan es va des­co­brir que ella n'era l'autora, es va tro­bar que Malu­quer tenia tot un con­junt d'obres poètiques inèdites, que havia dei­xat “guar­da­des en un calaix”, de llarg el millor de la seva poe­sia (Galàxies, el poema que he musi­cat, forma part d'aquest con­junt de lli­bres inèdits de la seva etapa de madu­resa), i que, com va con­fir­mar-me fa poc un nebot-nét seu, hi ha molt d'interès els dar­rers anys a mirar de publi­car. Per mi, és una poeta fal­sa­ment des­co­ne­guda. Era mes­tra, com jo. Es va tras­lla­dar a Bar­ce­lona, va dema­nar una excedència: va començar a escriure par­lant del seu Pallars, molt influïda per Papas­seit... Pel que fa a Abelló i Marçal, també les vaig triar, a banda de la qua­li­tat com a poe­tes, per la seva vin­cu­lació tan estreta amb el femi­nisme.

És molt sen­zill: el moment Màrius Tor­res em va obrir una fines­tra, una fines­tra que m'ha con­vi­dat a seguir explo­rant dins el món de la poe­sia. Després d'aquest moment, d'alguna manera sen­tia que tenia ganes de con­ti­nuar musi­cant altres poe­tes. Bran­ques és la con­seqüència natu­ral del disc del Màrius. I és fruit de la importància que han tin­gut, en mi, totes aques­tes lec­tu­res.

Jo crec que m'he fixat en aquell Vinyoli més sin­cer, i també he con­nec­tat amb el Vinyoli més noc­turn, més enigmàtic, més exis­ten­ci­a­lista, en un sen­tit més íntim. El poeta que em tras­llada a la qüestió més òrfica de Màrius Tor­res.

Vaig arri­bar al seu poema, inèdit, gràcies a una adap­tació tea­tral per a ado­les­cents. Entenc Bar­celó com un símbol: va morir molt d'hora. S'ha rei­vin­di­cat, però, al meu enten­dre, no s'ha rei­vin­di­cat prou. Crec que el temps farà que se'l valori molt més. Em con­necta amb Ponent des d'un punt de vista més màgic, més místic: el con­tacte amb la natura, que enllaça amb els grans secrets de la vida.

Tot això és molt rela­tiu: em deixo por­tar moltíssim. Intento que la poe­sia es vagi des­ple­gant en música. Miro de dei­xar-me endur per la musi­ca­li­tat de la poe­sia en si mateixa, que també pot par­tir –i força!– del reci­tat. Fran­cesc Gelonch m'ha ense­nyat molt a reci­tar els poe­mes. Ara els dic, els declamo, i ja no em fa tanta ver­go­nya. Puc par­tir d'aquí, del reci­tat. Però la poe­sia ja irra­dia aquesta musi­ca­li­tat. Si per a un poema no hi trobo la música, l'aparto i... bon vent i barca nova!

Jo no ho bus­cava, però em sorprèn i m'agrada que ho vegis així. Tots els poe­tes que for­men aquest disc tenen una mateixa manera d'enten­dre la vida. Si, per a mi, hi ha un poeta que és el cap de brot de tota la colla, aquest és, sens dubte, Sal­vat-Papas­seit: per la seva manera de con­ce­bre la vida i la poe­sia, una manera que va dei­xar con­tin­guda en el mani­fest Con­tra els poe­tes amb minúscula (que diria que defi­neix l'essència del disc). En aquesta diver­si­tat, hi ha, en efecte, molts punts d'unió entre ells. A tots ells, els veig un punt d'essència, de sin­ce­ri­tat.

Em va sor­pren­dre molt que Joan Sales conegués tan bé la ciu­tat de Lleida i el seu pai­satge. Va escriure aquest poema després d'anar a conèixer Màrius Tor­res, al sana­tori de Puig d'Olena.

Més que un val­set, diria que té un punt més medi­ter­rani: a mig camí entre el ball pla i l'hava­nera; però pot­ser sí... És allò del ritme ter­nari. Però, per damunt de tot, es tracta d'una cançó medi­terrània.

Podria ser... Torno, però, al sen­tit ampli del terme cançó medi­terrània.

Això ve de tre­ba­llar amb Jordi Gasion: vam començar amb el Màrius. Aquí hi va haver un punt i a part, com et deia abans, res­pecte a la meva obra. Vaig des­co­brir alguna cosa en mi mateixa que no conei­xia: ell em aju­dar a gra­tar endins.

La pro­ducció que hi ha fet el Jordi, que pot­ser s'acosta més a la música inde­pen­dent, en aquesta cançó enllaça dos mons musi­cals dife­rents: el del folk i el del pop. Jo tenia el poema, el lle­gia. I la gui­tarra al cos­tat. No n'aca­bava de tro­bar la melo­dia. Un dia ja era al llit, a punt de dor­mir. Però el cap no parava de donar vol­tes i més vol­tes, fins que va arri­bar el moment que vaig aga­far la gui­tarra, i la vaig tocar. Ho vaig gra­var amb el mòbil. Mira, t'ho ense­nyaré...

És un títol que dóna molt de joc, és cert. Perquè, en el nos­tre ima­gi­nari col·lec­tiu, les bran­ques hi apa­rei­xen cons­tant­ment. Pau Llop, el dis­se­nya­dor, es va ins­pi­rar en L'arbre de la vida de Ramon Llull. Des d'un punt de vista més biològic, el joc és clar: la terra són les tra­di­ci­ons, el tronc és la llen­gua (les dife­rents mane­res de par­lar la nos­tra llen­gua) i els fruits són els poe­tes, que, al seu torn, entau­len un diàleg amb la terra. També molts de nosal­tres volem ser bran­ques, per ger­mi­nar.