On hi ha joncs...

Temps de son i de cafè, de nits escurçades i dies llargs, de nervis i emoció continguda davant del full en blanc. Temps d'exàmens. Records dels meus anys joves.

D'aleshores ençà, els nens ja han pujat d'una altra manera, més avesats a l'examen continu, com el nostre pa de cada dia, més inconscients de la inutilitat i de la inconsistència d'unes notes que ja no fan ni fred ni calor –i que ni paga la pena de mirar de falsificar tal com molts havíem fet quan el pes de les carabasses ens feia arribar a casa una mica més ajupits–. Fa temps que s'han girat i multiplicat les truites: ara se'n fan moltes i de seguides, per la qual cosa surten poc cuites, poc fetes, ves. A més a més, la mida és important –totes les maces piquen, oi? Si dia sí, dia també, trobem la mateixa vianda al plat, aviat n'estarem tips i embafats– i si ens n'afartem, vomitarem. Això pel que fa a la quantitat, però i pel que fa a la qualitat? Tenen sentit, sobretot pensant en l'educació primària i la secundària obligatòria, tants exàmens? Viure ja és una prova constant.

Prenc el camí tan fressat de la llengua, i a parer meu encara el fem a les palpentes (no hem sabut aprofitar prou les torxes dels gegants que ens precedeixen). La llengua, la catedral més meravellosa que l'home ha creat. Em pregunto com és que un nen de vuit o nou anys ha d'aprendre de memòria per tal d'aprovar un “control” les regles d'accentuació, però no cal que sàpiga que una pilota pot ser grossa i no pas gran, ni pronunciar amb naturalitat la conjunció que amb vocal neutra? Em pregunto com és que un alumne de l'ESO que té una pronúncia i una sintaxi castellanitzades i un lèxic pobre treu una nota millor que un altre que parla força bé, que té un lèxic més ric, però que fa més errades ortogràfiques? Això no té ni cap ni peus, però tanmateix em serveix per adonar-me que no girem prou rodó. És l'ortografia que ha d'adequar-se a la fonètica i no al revés. Són l'estructura lingüística, el lèxic i la fonètica allò que conformen el motor de la llengua; l'ortografia en seria la carcassa només. O per fer-ho més viu: els uns en serien l'esquelet, els òrgans i la musculatura; l'altra, la pell. Fabra ja havia dit que “dissortadament, només es dóna importància a l'ortografia”, i tot i que ha plogut d'aleshores ençà, encara no hem sortit del temps de sequera. No es pot començar la casa per la teulada, i potser caldria insistir menys a fer gramàtica massa aviat i millorar la capacitat lectora i escriptora. Ja no ens serveix pensar qui dia passa, any empeny, perquè ara es tracta, sobretot, de “com passem”. Cal una pluja fina i continuada, que és la que es filtra més endins i deixa la terra més molla; una pluja feta de paraules amb sentit i il·lusió que amarin els nens sense que se n'adonin. Paraules tenaces i pacients. Perquè aprendre a dominar una llengua és engrandir el pensament cultural, i això no creix pas amb l'agosarament d'una carabassera, sinó amb la pausada majestat del roure.

Ensenyar expressió ha d'anar acompanyat de molta pràctica, però la pràctica ha de seguir un model. I on és el mestratge? En l'escalf covador de l'escola, no hauria de recaure només damunt del professor de llengua el pes d'aquest ensenyament. Si la llengua és de tots, tots els ensenyants haurien de ser un model de llengua (fora d'aquest àmbit, també hauríem d'exigir als comunicadors de ràdio, televisió, una pulcritud i un respecte per la llengua). Si fos així, tindríem molt de guanyat, perquè els nens –o els joves– són flexibles i forts com els joncs. I on hi ha joncs, hi ha aigua, per fonda que es trobi.