El músic poeta

En un con­cert sem­pre hi ha la cançó amb la qual es fa el clic defi­ni­tiu, de ser en el lloc on s'ha de ser en aquell precís moment. I amb David Carabén, la veu i el lle­trista de Mis­hima, la cançó no va ser una de pròpia –bé, en part–, sinó la versió –adap­tada al català i a l'ima­gi­nari d'aquí– de A Lady of Cer­tain Age, de Neil Han­non (The Divine Comedy), un dels músics que Carabén té com a refe­rent. De la dama anglesa can­tada per l'irlandès a la super­vi­vent de la gauche divine que ha vist esca­par-se la joven­tut entre Cadaqués i Pedral­bes que canta Carabén. Pre­ci­sa­ment l'exer­cici de rein­ter­pre­tar una cançó, no mítica però sí des­ta­ca­ble en les llis­tes per­so­nals i intrans­fe­ri­bles que influ­ei­xen en el procés de cre­ació, és el que dóna valor afe­git a con­certs com el que el can­tant de Mis­hima va fer diu­menge al claus­tre del mones­tir de Banyo­les a l'hora que s'ini­ci­ava l'estiu, l'últim dia del fes­ti­val (a)phònica . Són con­certs de for­mat, diguem-ne, íntim, però que resul­ten tan satis­fac­to­ris com els que aca­ben amb explosió, dalt l'esce­nari d'una sala de con­certs amb tota la banda can­tant El cami més llarg. Carabén ha vol­gut expli­car el perquè de les lle­tres amb aquest tipus de con­cert amb un repàs al reper­tori començant per Clar i breu, El tem­ple, Miquel a l'accés 14, Gus­pira, estel o carícia. No enten­dre el mis­satge de la cançó és el petit fracàs de l'autor; així ho va con­fes­sar amb No et fas el llit, sobre la història obses­siva entre un cam­brer i una cli­enta que només està en el cap de qui li ser­veix un cafè amb llet cada matí; “la importància d'una n o d'una s es mig lamen­tava el lle­trista. El con­cert de l'(a)phònica va ser­vir sobre­tot per reve­lar un David Carabén a qui li agrada rein­ter­pre­tar els grans com Bras­sens [Il n'y a pas d'amour heu­reux va ser la ins­pi­ració per com­pon­dre el disc L'amor feliç], Gains­bourg [va adap­tar Le poinçonneur des lilas] i en una actu­ació amb aires de Bro­adway de Bee­hive State de Randy New­man. I del clic es passa a la devoció abso­luta quan Carabén, que ja és poeta, posa veu al poeta i musica Vinyoli; podríem dir que va ser Nor­feu, però no va ser en el bis, en l'últim, En bona com­pa­nyia, quan el can­tant es va ado­nar i va fer ado­nar al públic de com de bonica és la metàfora “El dia torça el coll /com una espiga plena“ i que bé que n'estàvem allà, per aca­bar el vers: “La nit és tota per a nosal­tres/Encén el vi.”