Un castell de focs que esclata allunyat

Una bona idea ha de venir sus­ten­tada per un engra­natge que la faci interes­sant, que con­ver­teixi l'espec­ta­dor en mem­bre actiu i, si pot ser, que s'hi iden­ti­fi­qui. Si no, queda com un bon cas­tell de focs: vistós, pot­ser sorollós, però que esclata molt lluny de l'emoció. Aquest és el pro­blema d'aquest nou text de Car­les Mallol (XXX­VIII Premi Born de Tea­tre), que s'ima­gina com una novel·la esdevé el guió d'un acte vio­lent.

Què pas­sa­ria si un pro­fes­sor matés l'alumne a cops de raqueta com en una novel·la juve­nil? Més que per enco­lo­mar la res­pon­sa­bi­li­tat de l'acció al novel·lista, perquè és la torna d'altres obres en què la violència la per­pe­tra l'alumne: És el cas de Ricard de 3r (2015) o bé Reacció (2011). Però per què no pot ser el mes­tre el que perdi els estreps? Per què no pot tenir una sàdica visió de voler repro­duir allò que passa a les pàgines publi­ca­des per aca­bar per­pe­trant l'atemp­tat? Si l'obra es queda en aquest joc, és un flac favor a la con­trovèrsia. El que l'ajuda a gua­nyar pes és quan cada per­so­natge veu en el seu com­por­ta­ment part de culpa. Perquè Mata el teu alumne, més que par­lar de violència, pretén fer escla­tar les cul­pes de cadascú i com tot­hom les mira d'ama­gar per no ser tit­llat d'assassí. La llàstima és que aquest punt apa­reix tan­gen­ci­al­ment, no es fa seu el desen­llaç. I com que la trama ja és cone­guda des del prin­cipi, tot i el mínim gir final, no genera més que una certa sen­sació de dejà vu.

Car­les Mallol és un gran defen­sor del thri­ller a escena; que hi hagi una intriga que sigui motor per anar des­co­brint les ombres dels per­so­nat­ges. Però si la trama és tan omni­po­tent, els per­so­nat­ges que­den traçats amb traç massa gros. La volun­tat de gene­rar sor­presa amb el movi­ment trenca el rea­lisme de l'escena. Però li falta una den­si­tat a la core­o­gra­fia: no n'hi ha prou de moure's, cal trans­me­tre. És una bona tro­ba­lla (i interes­sant el tre­ball dels actors) que el pro­fes­sor assassí sigui el mateix actor que el novel·lista egocèntric; i que el fill d'un passi a ser el fill de l'altre. No dobla mai la mare, pot­ser perquè ja té un paper prou bipo­lar, depe­nent del seu inter­lo­cu­tor. És la més impul­siva. No li cal el crit; en té prou amb uns movi­ments enèrgics. Hi ha, sí, molta ener­gia però no esclata en el moment ni en el to que més es podria apro­par al públic.