La poesia, aquesta raresa

Quin és el lloc de la poesia en el món actual? Com són considerats els poetes en aquests temps de misèria governats per la lògica econòmica? Però també d'on sorgeix la poesia, sempre misteriosa i, així doncs, inexplicable? Aquestes qüestions, més o menys universals, graviten a La profesora de parvulario, títol amb el qual es distribueix a l'Estat espanyol el film més recent (presentat l'any passat a la Setmana de la Crítica del Festival de Canes) de Nadav Lapid, un cineasta israelià més que interessant del qual també s'ha estrenat entre nosaltres no fa gaire Un policía en Israel, una observació implacable de les conseqüències d'un estat construït sobre la violència i uns valors masclistes arrelats en la mitologia sionista que exalta la figura del soldat.

El cas és que tals qüestions universals, en relació amb el lloc residual de la poesia dins d'un món materialista, cínic i superficialment hedonista, Lapid les continua abordant en el context de la societat israeliana, en la qual s'ha desenvolupat una mentalitat neoliberal que, amb el seu pragmatisme i vulgaritat, contrasta amb l'enorme sensibilitat cultural de la tradició jueva. Això sense oblidar el conflicte entre els asquenazites dominants (jueus provinents de l'Europa central) i els sefardites que, encara que atrapats dins de l'Estat israelià, continuen encarnant la fragilitat dels jueus de la diàspora. Aquest és el rerefons d'un argument intrigant i, de fet, força inquietant sobre la relació entre una professora i un nen de cinc anys amb unes dots poètiques de les quals estranyament pot tenir-ne consciència. Què és aquest nen? Una manera de fer present la innocència, la raresa, de la poesia? Més que sorpresa, trasbalsada davant del nen poeta, la professora hi farà atenció fins a l'obsessió, com si d'aquesta manera preservés la poesia en contra del món arribant a un cert capteniment fanàtic i també a la mentida i la manipulació. És així que el film es fa inquietant a través de la relació entre la professora i un nen que sembla un àngel, però potser també sembla portador d'alguna cosa demoníaca, gens aliena a la poesia, i conscient del seu domini. Hi ha un altre rerefons inquietant: els poemes del nen van ser escrits pel mateix cineasta quan tenia entre quatre i set anys, edat en què la poesia va abandonar-lo per sempre més. O potser no perquè hi ha una recerca poètica en la manera amb la qual fa cinema.