La poesia, aquesta raresa

Quin és el lloc de la poe­sia en el món actual? Com són con­si­de­rats els poe­tes en aquests temps de misèria gover­nats per la lògica econòmica? Però també d'on sor­geix la poe­sia, sem­pre mis­te­ri­osa i, així doncs, inex­pli­ca­ble? Aques­tes qüesti­ons, més o menys uni­ver­sals, gra­vi­ten a La pro­fe­sora de par­vu­la­rio, títol amb el qual es dis­tri­bu­eix a l'Estat espa­nyol el film més recent (pre­sen­tat l'any pas­sat a la Set­mana de la Crítica del Fes­ti­val de Canes) de Nadav Lapid, un cine­asta isra­elià més que interes­sant del qual també s'ha estre­nat entre nosal­tres no fa gaire Un policía en Israel, una obser­vació impla­ca­ble de les con­seqüències d'un estat cons­truït sobre la violència i uns valors mas­clis­tes arre­lats en la mito­lo­gia sio­nista que exalta la figura del sol­dat.

El cas és que tals qüesti­ons uni­ver­sals, en relació amb el lloc resi­dual de la poe­sia dins d'un món mate­ri­a­lista, cínic i super­fi­ci­al­ment hedo­nista, Lapid les con­ti­nua abor­dant en el con­text de la soci­e­tat isra­e­li­ana, en la qual s'ha desen­vo­lu­pat una men­ta­li­tat neo­li­be­ral que, amb el seu prag­ma­tisme i vul­ga­ri­tat, con­trasta amb l'enorme sen­si­bi­li­tat cul­tu­ral de la tra­dició jueva. Això sense obli­dar el con­flicte entre els asque­na­zi­tes domi­nants (jueus pro­vi­nents de l'Europa cen­tral) i els sefar­di­tes que, encara que atra­pats dins de l'Estat isra­elià, con­ti­nuen encar­nant la fra­gi­li­tat dels jueus de la diàspora. Aquest és el rere­fons d'un argu­ment intri­gant i, de fet, força inqui­e­tant sobre la relació entre una pro­fes­sora i un nen de cinc anys amb unes dots poètiques de les quals estra­nya­ment pot tenir-ne consciència. Què és aquest nen? Una manera de fer pre­sent la innocència, la raresa, de la poe­sia? Més que sor­presa, tras­bal­sada davant del nen poeta, la pro­fes­sora hi farà atenció fins a l'obsessió, com si d'aquesta manera pre­servés la poe­sia en con­tra del món arri­bant a un cert cap­te­ni­ment fanàtic i també a la men­tida i la mani­pu­lació. És així que el film es fa inqui­e­tant a través de la relació entre la pro­fes­sora i un nen que sem­bla un àngel, però pot­ser també sem­bla por­ta­dor d'alguna cosa demoníaca, gens ali­ena a la poe­sia, i cons­ci­ent del seu domini. Hi ha un altre rere­fons inqui­e­tant: els poe­mes del nen van ser escrits pel mateix cine­asta quan tenia entre qua­tre i set anys, edat en què la poe­sia va aban­do­nar-lo per sem­pre més. O pot­ser no perquè hi ha una recerca poètica en la manera amb la qual fa cinema.