cultura

Segon de 2a era

El festival, amb un públic jove, també va tenir moments de musicalitat política: “Independència”

Hi ha una moder­ni­tat que car­rega molt perquè des­qua­li­fica allò del qual no té domini. Quan una sèrie d'avançats o pri­vi­le­gi­ats del país van poder assis­tir al fes­ti­val britànic de l'illa de Wight, van fer els seus comen­ta­ris de menys­te­ni­ment dels canets històrics: que si els músics que no sabien tocar, que si aquells fes­ti­vals ja esta­ven fora de temps. Esno­bisme de pa sucat amb oli. Bé, tots no van tenir aquesta acti­tud, Pau Riba, que va ser al fes­ti­val de l'illa el 1970, va ser l' impul­sor del Canet de 1978.

Ara, en la nova etapa del Canet, con­cre­ta­ment el segon fes­ti­val de la segona era, han tor­nat els sabe­ruts que qua­li­fi­quen el fes­ti­val de tro­bada de la nostàlgia. No ho sem­blava aca­ba­des d'obrir les por­tes a les dues de la tarda sota un sol de justícia. Un públic inter­ge­ne­ra­ci­o­nal, la majo­ria del qual poc podia sen­tir el cuquet del temps pas­sat, atès que no havia nas­cut. Pot­ser la nostàlgia seria per als pares, que també n'hi havia que tor­na­ven a tre­pit­jar el mateix prat 40 anys després.

Tot­hom con­tent

Però de sang nova n'hi va haver només d'escla­tar el fes­ti­val. Pun­tu­a­ment, a les qua­tre de la tarda Pablo & The Apple­he­ads i, tres quarts d'hora després, Lau­sana. De moment, tot­hom con­tent. Inclo­sos els comer­ci­ants de Canet, que al llarg del recor­re­gut del Pla d'en Sala ofe­rien tota mena de vian­des i beu­rat­ges. De nostàlgia, cap ni una, les xis­tor­res eren ben con­tem­porànies, i si més no les feien pas­sar com del dia. Si abans hi havia una Joan Baez, el públic rebia amb aplau­di­ments i crits de beneplàcit la veu i la gui­tarra de Biki­mel.

L'arri­bada de Cris Jua­nico va coin­ci­dir amb la d'una recu­pe­ra­dora brisa, que és el que més s'agra­eix en una mena de fes­ti­val en què la flaire de suor és la més habi­tual, a diferència de la pri­mera època, en què les olors eren de natu­ra­lesa més vari­ada i dona­ven iden­ti­tat al fes­ti­val.

I sobre qüesti­ons iden­titàries cal remar­car que si es tracta d'un fes­ti­val sense mar­cat con­tin­gut ideològic la pràctica tota­li­tat de ban­de­res que feien one­jar els joves eren inde­pen­den­tis­tes. Totes, no, no exa­ge­rem. En Rubén, un jove que es va pre­sen­tar com a anar­co­sin­di­ca­lista, lluïa la ban­dera zapa­tista: negre amb una estre­lla al bell mig. Canet 15 no va defrau­dar, però els comen­ta­ris dels assis­tents ho dei­xa­ven clar. “Hi ha menys gens que l'any pas­sat per les cues i una mica de caos que hi va haver”, va dir una jove pare­lla que mos­trava el con­sens que havia tin­gut per triar la tova­llola que es va endur per seure. Pot­ser el signe d'iden­ti­tat entre una mul­ti­tud uni­fi­cada per la calça curta i la samar­reta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia