Estimada Nat

“La vida quo­ti­di­ana ens volia arram­blar a la pri­mera can­to­nada, però el nos­tre desig era massa fort i ens cata­pul­tava cap a un cel morat, ni que fos un rec­tan­gle al cap­da­munt d'un celo­bert per­fu­mat de roba estesa. Cos­ta­ria poc ser feliç quan se'n tenien tan­tes ganes, i al final un bes ens embor­rat­xa­ria i aca­baríem de sege­llar el pacte amb gust de pin­ta­lla­vis.” (Aquí hi ha el meu pin­ta­lla­vis, Natàlia Molero).

AMIGA, així en majúscu­les, com tu mateixa et defi­nies en el teu compte de Twit­ter, amiga per sobre de tot. Aques­tes són les línies que mai t'hagués vol­gut escriure, en aquest espai que tan bé domi­na­ves ara m'he d'aco­mi­a­dar, per això et prenc les dar­re­res línies d'una de les teves nar­ra­ci­ons. Fa molts anys, quan ens vàrem conèixer, vàrem que­dar uni­des per una amis­tat, m'agraïes, en una de les teves dedi­catòries, haver-te donat la mà, i per sem­pre més tindràs la meva mà estesa allà on siguis.

En la mort d'una amiga, mare, filla, no hi ha con­sol pos­si­ble, una part de nosal­tres ha estat arra­bas­sada dolo­ro­sa­ment, silen­ci­o­sa­ment, però és molt més el que ens has dei­xat que el que la mort s'ha empor­tat. La teva elegància en el fer i l'estar, en l'escriure i el lle­gir, en el gust pel bon cinema, per la música i per la taula. La fina iro­nia i el som­riure transmès en tot moment, l'ocurrència de la intel·ligència, l'anècdota ador­nada pel som­riure per­ma­nent i la capa­ci­tat per omplir qual­se­vol lloc on et tro­bes­sis. La indi­ferència ha estat total­ment dis­so­ci­a­tiva de la teva per­so­na­li­tat.

Podries haver estat la pari­senca per­fecta però per sort nos­tra vares ser la giro­nina ideal, ena­mo­rada de la teva ciu­tat i de la seva gent, i de les teves ami­gues i amics. Por­tant sem­pre al cor Montgó i l'Escala. L'elegància es té i es gau­deix i en això has estat la millor mos­tra.

Com deies en un dels teus dar­rers arti­cles, no han entès res, però esti­gues ama­tent que de la seva incom­prensió s'esde­vindrà pos­si­ble el que sem­pre havies desit­jat, quan­tes vega­des ho havíem deba­tut i tan lluny sem­blava, i tan a prop sem­bla estar. Aviat, esti­mada Nat, hau­rem fet un pas més perquè aquest país que tan esti­ma­ves recu­peri la lli­ber­tat, mal­grat que en l'absència de la teva obs­ti­nada intel·ligència tots serem menys lliu­res.

Això i molt més ens has rega­lat a l'Albert, a mi i a tots aquells que t'hem esti­mat i que et por­ta­rem al cor i en el record. Tenies raó, Natàlia, ens fal­tava un dar­rer sopar, però el farem i tor­na­rem a brin­dar per tots nosal­tres, fins ales­ho­res el teu pin­ta­lla­vis con­ti­nuarà entre nosal­tres. Et tro­ba­rem a fal­tar molt. T'esti­mem.

“La matèria torna a la matèria, i del fet no que­den sinó unes llàgri­mes a data fixa, la pie­tat ofi­cial d'unes parau­les.” (Miratge a Cite­rea, Espriu).