Crònica
música
La nit de les veus negres
La grandesa es demostra de manera senzilla. Ja sigui dalt l'escenari, en la posició protagonista, o entre els comensals del restaurant, no els de dins del recinte del Castell de Peralada, sinó a l'exterior, entre les safates de pa amb tomata, amanides i copes de cava. Gregory Porter , considerat un dels grans vocalistes de jazz del moment i guanyador d'un Grammy el 2014 al millor àlbum de jazz vocal per Liquid spirit, es fotografiava amb qui li ho demanava a l'hora de sopar; no estava tancat en un camerino, amb la banda, servint-se del càtering. Porter, que l'estiu passat va ser cap de cartell al Mas Sorrer de Gualta (Baix Empordà) i al març al Liceu, va actuar dimarts a l'Auditori del festival de Peralada en una de les nits més vocals.
El soul enèrgic de Myles Sanko va encetar aquest doble concert de veus negres. Sanko , que havia estat una de les descobertes del festival Black Music Festival en una actuació memorable a La Mirona al febrer, va aconseguir la connexió amb el públic, tot i el repte que suposa sempre un auditori còmodament assegut a la fresca. I va buscar la complicitat amb els espectadors, convidant-los a fer de cors, en la tornada de Come on home. El soulman va demostrar per què és una de les veus emergents des de la primera peça, High on you, o Don't let me down i My inspiration. En el repertori, referència als mestres: va cantar un mix de dos clàssics de Marvin Gaye, amb qui “esmorza cada diumenge”, Mercy Me i Going on. En el moment del record als grans, va faltar-hi Have a lovely day, de Bill Withers, peça que va acabar d'enamorar el públic de la La Mirona. A Peralada, el concert va créixer cançó a cançó i amb el final, Forever dreaming, sense oblidar la menció a la gran veu de Gregory Porter.
El virtuosisme vocal de Porter es va fer explícit des de la primera nota de Someday we'll be free o amb Way to Harlem o Musical genocide i amb interpretacions a capella, que en algun moment semblaven gairebé un cant espiritual. Perquè la veu de Porter és d'aquelles que omplen, amb una capacitat que sembla facilíssima, i transporten. La banda també va exhibir qualitat, sobretot el contrabaix Jahmal Nichols a l'inici de la versió de Papa was a rolling stone de The Temptations, o el saxofonista Yohsuke Satoh, que es va emportar més d'una ovació. Una nit jazzística amb moments d'intensitat emocional com quan, sol, amb el piano de Chip Crawford, Porter va interpretar Water under bridges o una de les més conegudes, Hey Laura. Aclamat i amb el públic dret, havia de tornar-hi, per una propina que va semblar un tast: Quizás, de Nat King Cole.