El plató sentimental

Ningú no havia ordenat tallar el carrer ni privava els veïns de circular-hi lliurement, de manera que, aquell matí de fa cinquanta anys, la imatge d'una vintena de seminaristes enfilant parsimoniosament la pujada de la Catedral només va sorprendre el capellà que a la mateixa hora baixava cap a la Força i que, atònit, devia recular corrents agafant-se a la sotana per informar el Bisbat de tan sobtades vocacions. El bon prevere es va adonar aviat que els hàbits eren força improvisats i que un altre grupet de joves estaven filmant des d'un terrat tota la seqüència, per a la qual, per desgràcia, com els faria saber tot seguit, s'havien descuidat de demanar els permisos pertinents. El periodista Jaume Sureda descrivia l'episodi, a la pàgina de successos de Los Sitios, amb una certa condescendència, perquè la veritat és que Amor adolescente, el primer llargmetratge de producció enterament gironina que es rodava a la ciutat, va despertar moltes més simpaties que reticències.

Va ser la Pandora dels seixanta, sense estrelles ni glamur, però amb una eufòria a prova de tota classe d'entrebancs. Hi tenia molt a veure la joventut de l'equip, encapçalat per Jordi Lladó (Girona, 1945), que acabava de fer vint anys i tenia ja una vocació de ferro, però també la celebritat del seu padrí, l'escriptor José María Gironella, autor de l'argument en què es basava la pel·lícula i que el 1957 havia vist frustrat l'intent de l'editor José Manuel Lara de portar al cinema Los cipreses creen en Dios, que havia de dirigir Rafael Gil ( ja havia rodat a Girona El canto del gallo) amb Montgomery Clift com a protagonista. Amor adolescente era una manera de treure's l'espina d'aquell fracàs: una història d'amor més aviat cast entre un seminarista i una estudiant, o una versió púber del dilema entre enclaustrament i vida, entre antigor i modernitat, vagament inspirat en els dubtes del mateix Gironella durant el seu pas pel seminari. Va ser l'escriptor, de fet, qui a finals de 1964 es va oferir a col·laborar amb Lladó després de reconèixer-se en l'univers existencialista i melancòlic que reflectien els seus primers projectes: l'experiment De quinze a setze anys, rodat en 8 mm quan l'autor tot just tenia aquella edat, i sobretot els curts La mare (1963), amb una melangia accentuada pel piano de Josep M. Sabench, i El pobret (1964), que va rebre el primer premi del Festival del Rotllo organitzat per l'AFIC de Blanes. Eren dos films bastant desoladors –un nen orfe i un nen menyspreat—-, però sota aquell desencantament de tints romàntics emergia una Girona poetitzada i alhora tremendament veraç. Molts anys després, ja retirat del cinema i decantat professionalment cap a la televisió, Lladó confessaria que la solidesa d'aquella Girona trista i pètria de la postguerra havia influït en tota la seva trajectòria posterior amb la idea que cada pla, cada fotografia, havia de revestir gravetat.

El film es va començar a rodar el setembre de 1965 als mateixos escenaris de la Girona vella que, cinquanta anys després, estan servint per donar un marc de solidesa a una fastuosa fantasia. A mitjan anys seixanta, i en mans d'una colla de cineastes aficionats, les condicions de rodatge per descomptat van ser unes altres. Només podien filmar els caps de setmana, i amb uns equips ben precaris que van allargar els treballs més d'un any. Sovint, quan ho tenien tot a punt, descobrien exasperats que algun extra o fins i tot l'actor principal havia anat a fer un tomb per matar l'espera. En realitat va ser un projecte quasi familiar. A partir de l'argument de Gironella, Lladó va treballar en el guió amb el seu cosí, Josep (Pius) Pujadas, amb qui ja havia col·laborat a La mare, i va confiar de nou en Jessy Portas, el nen d'El pobret, per al paper del seminarista, que acompanyaria Kelly Llaveria fent d'estudiant moderna. Jessy Portas, nebot de Gironella, era fill del pintor Jesús Portas, aleshores director de l'escorxador, on es rodaria una de les seqüències més impactants de la pel·lícula gràcies a aquests oportuns parentius. Jordi Sarasa, que també havia intervingut a El pobret, es va tornar a fer càrrec de la càmera, i com a ajudant de direcció Lladó va reclutar un amic d'infància, el saltenc Jaume Peracaula, l'únic de tots ells que acabaria fent una veritable carrera en el cinema. Entre el quasi centenar d'extres que hi van participar, hi havia altres vells coneguts, des de l'ubic Carles Vivó –que faria al cap de poc un paper estremidor en el film segurament més rodó de Lladó, Un laberint(1971)– fins al pintor Isidre Vicens, a més de l'actor Francesc (Quico) Viader, que aviat faria el salt al cinema professional amb Jacinto Esteva (Después del diluvio).

El cineasta Josep M. Forn s'implicaria en aquella aventura gironina a través de la seva productora, Teide, encara que el procés de conversió de la pel·lícula dels 16 als 35 mm, per obrir-li les portes de les sales comercials, va acabar sent tan costós i lent, que la factura del laboratori no només es va fondre bona part del pressupost (més d'un milió de pessetes), sinó que va exigir un inesperat paperam burocràtic que va endarrerir tres anys l'estrena. Va ser al Festival del Nou Cinema Espanyol de Molins de Rei, el maig de 1968, i la crítica va ser unànimement benvolent amb els defectes de la pel·lícula, compensats per l'instint estètic i el potent imaginari que projectava sobre la ciutat. A Girona, però, no es va poder veure fins al 27 de novembre de 1969, al cinema Oriente, que es va omplir dues setmanes seguides, i quan Lladó i el seu equip ja estaven immersos en un altre projecte: És ben difícil de matar el petit monstre que tots portem a dintre, un curt en què Jordi Soler es debatia de nou amb un sifó (Joan Boladeras ja l'havia enfrontat amb el mateix objecte a Els esdeveniments, de 1967), en una mena de gag sobre la identitat que basculava entre l'art de l'absurd i l'homenatge al cinema mut i que seria elegit el millor curt del I Festival de Sant Sebastià.

“Pot ser que d'aquí a deu anys faci pel·lícules millors, però no seran més importants, perquè difícilment tindran l'estima i la sinceritat que tots hem posat en aquesta”, diria Lladó el 1967 d'aquest Amor adolescente que, tot i la seva innocència argumental, tot i els precaris mitjans del cinema amateur, naixia d'una ambició digna de professionals. El film va enaltir el precoç Lladó com la gran promesa del cinema independent, en un moment en què la crítica mostrava signes de fatiga tant del “realisme mesetari” com de l'“esnobisme burgès” de l'Escola de Barcelona, segons l'expressió del comentarista Josep M. Planas, cineasta amateur ell mateix que creuria prou en el talent de Lladó per produir-li la que acabaria sent la seva última pel·lícula, Aullidos (1973), amb Els Joglars. Aquella prometedora generació de cineastes, però, anirien abdicant del seu somni per guanyar-se la vida en altres menesters: Lladó a la televisió, Jordi Sarasa organitzant espectacles al Flamingo de Platja d'Aro, Jessy Portas fent de practicant, i Quico Viader exercint de gurmet al restaurant Cipresaia.