Davant els relleus generacionals

A l'inici de Mientras seamos jóvenes, Josh –Ben Stiller–, un cineasta que té problemes per acabar els seus projectes, dóna un curs. Acabada la classe, dos joves se li acosten i expressen la seva admiració. Josh es troba confortat per les seves paraules i intenta superar una crisi creativa que fa temps que l'ofega. Amb la seva esposa Cornelia volen acostar-se a la parella de joves, no tant per recuperar la seva autoestima sinó per poder reviure o recuperar alguns aspectes de la joventut perduda. Mientras seamos jóvenes de Noah Baumbach podria ser vista com una reflexió sobre la impossibilitat d'assumir la joventut i sobre la necessitat d'assumir la vida adulta. Fins i tot, podríem considerar que avança cap a la demostració que tots ens hem d'acceptar tal com som.

Noah Baumbach vol parlar de les transformacions generacionals i la dificultat que tots plegats tenim per atrapar allò que planteja la generació que arriba darrere nostre. El cineasta, que ha travessat la quarantena, es pensa que ell pot avançar còmodament en el camí cap el triomf sense que hi hagi ningú que empenyi. Quan s'acosti als joves i vegi que alguna cosa s'ha transformat en els gustos culturals, en les conductes i en la forma d'apreciar la vida, se sentirà carregat de dubtes i això provocarà una important ruptura en les certeses.

Noah Baumbach s'ha consolidat com un cineasta americà amb regust europeu, capaç de barrejar les tonalitats de la Nouvelle Vague amb un transfons novaiorquès. Frances Ha, estrenada fa dos anys, va convertir-se en una pel·lícula exemplar per la seva capacitat de reciclatge. Mientras seamos jóvenes, protagonitzada per Ben Stiller, Naomi Watts i Amanda Seyfriend, es presenta com una aposta més convencional, molt més integrada dins dels paràmetres del cinema comercial. No hi han ruptures de to, la realització és més planera, les tensions queden fixades des dels primers moments i, fins i tot, la resolució apunta cap un final que pot resultar previsible. La gràcia d'aquesta obra, signada per un director que sembla voler ser el Paul Mazursky de la nova comèdia, està en el fet que sap explorar el dubte i les contradiccions dels personatges. Mentre juga amb els mecanismes de la comèdia amb certa intel·ligència, Baumbach sap jugar amb múltiples referències al cinema europeu i a la tradició documental americana. A l'interior de la pel·lícula sorgeixen referències a Jean-Luc Godard, François Truffaut, Frederick Wiseman, D.A. Pennebaker i Serguei M. Eisenstein. Unes referències que no volen ser només simples homenatges, sinó el punt de partida d'una reflexió sobre què representa fer cinema de ficció avui i sobre quins són els seus límits. Noah Baumbach converteix el personatge de Josh en el seu àlter ego per reflexionar sobre el seu propi ofici.