El so del vent

Una de les grans figures de la història del documental, Joris Ivens, va acabar la seva carrera preguntant-se des d'una ficció com filmar el vent. Als anys cinquanta ja va dedicar un breu documental al vent de mestral, però no va ser fins l'any 1989, quan el cineasta tenia 90 anys, que va rodar a la Xina Une histoire du vent. La imatge de Joris Ivens filmant el vent, mentre es desplaça del documental cap a la ficció, m'ha recordat la imatge del jove cineasta brasiler Gabriel Mascaro, que a Vientos de agosto interpreta el paper d'un jove especialista en enregistraments sonors que arriba a un poble aïllat del Brasil per tal d'enregistrar la força del vent. El personatge interpretat pel mateix director intenta portar una lleu desestabilització a l'interior d'una pel·lícula minimalista que mostra tota la seva força a partir de la fragilitat. Gabriel Mascaro, que fins ara havia explorat el territori del documental, es desplaça cap a l'àmbit de la ficció en una pel·lícula que va deixar captivat fa un any el públic de Locarno i que ara vol guanyar-se un lloc a la cartellera des de la seva extremada discreció.

El nucli central de Vientos de agosto és una història d'amor i soledat. La parella d'enamorats són Shirley i Jason. A ella li agrada la música rock i dibuixar tatuatges. A ell, en canvi, li agrada pescar pops i viure en relació amb la natura. Ella se sent atabalada a l'interior d'un poble en què la monotonia converteix la vida en la repetició d'un seguit de cicles. Malgrat les discrepàncies tots dos acostumen a fer l'amor darrere el remolc d'un camió carregat de cocos. La monotonia al poble serà interrompuda per la presència de l'home que vol enregistrar el vent i per un cadàver que sorgeix de l'interior de les aigües marítimes.

Vientos de agosto no derivarà en cap moment cap al thriller ni cap a la pel·lícula d'intriga. El cadàver a la platja serveix per parlar del pas del temps, de com s'esborra la memòria i sobretot d'allò que de mica en mica es perd. Tot plegat és exposat de forma tranquil·la a partir d'un exercici minimalista de posada en escena. Gabriel Mascaro se situa entre el retrat documental d'un món i una ficció de caràcter al·legòric. La pel·lícula creua la presència d'actors professionals amb la d'actors no professionals, juga amb escenes construïdes i altres a les quals la presència de l'atzar acaba donant certa consistència. El tema de fons de Vientos de agosto no és altre que la dificultat de trobar l'harmonia perduda, de trobar alguna cosa que ens integri i ens permeti assumir més còmodament els gestos definitoris de les revoltes.