Misèria, brutícia i corrupció sense dignitat

No he llegit El rey de La Habana, novel·la de Pedro Juan Gutiérrez de la qual m'han explicat que és una narració tremenda i també tremendista a propòsit de l'anomenat període especial d'una Cuba que, a primers dels últims anys noranta, va patir l'esfondrament de l'URSS i la cruesa de l'embargament dels EUA. En tot cas, el film homònim que l'adapta, escrit i dirigit per Agustí Villaronga, vol fer sentir la misèria, la brutícia, la corrupció moral d'uns personatges que representarien l'estat del país. Tot i tothom hi apareix miserable, brut i corrupte, potser a excepció del personatge d'un transvestit (pròxim, però, a la caricatura) que inspira sentiments contradictoris en el jove protagonista que, exponent de la picaresca del supervivent, creu il·lusòriament en el seu fal·lus per posseir una dona abocada a la prostitució. La corrupció de la innocència és un tema constant en Villaronga, el director de l'esplèndida El mar i de Pa negre, però el protagonista d'El rey de La Habana sembla podrit des del principi.

El nou film del cineasta mallorquí provoca un cert malestar, però no és només per la realitat que evoca, sinó per la renúncia, o potser incapacitat, per concedir una mínima dignitat als seus personatges. Villaronga ha tendit a carregar les tintes, al subratllat, però amb una poètica que en aquest cas és absent. Diferentment, presentat també ahir a la secció oficial, el film georgià Moira es fa poètic i subtil en relació amb una família en una situació difícil en què, amb un pare malalt i una mare absent fins quan torna, un jove acabat de sortir de la presó s'embolica novament per intentar sobreviure. Un dels films més dignes a concurs en un festival en què amb Mountains may depart, revelada a Canes, Jia Zang-Ke ha fet present per què és el gran cineasta que testimonia les transformacions de la Xina dels últims 30 anys.