Joan Felip Vilà reviu a Ceret en una exposició d'homenatge
Josep Ministral estreny els vincles amb el mestre i amic, mort ara fa 25 anys, posant les obres respectives en diàleg
La mostra s'inaugura dimecres a l'espai de la Capelleta
Joan Felip Vilà (Figueres, 1932-Ceret, 1990) va anar per primera vegada a Ceret el 1956 amb el desig de conèixer Picasso, que li havien dit que aquell any hi feia estada. El va buscar per tot el poble, però Picasso no era enlloc, de manera que va decidir quedar-se uns dies a esperar-lo. Al cap d'un temps, sense ni un franc a la butxaca i incapaç d'evitar més les mirades reprovatòries del propietari de l'hotel on s'allotjava, va accedir a l'oferiment del crític d'art Paul Guitard, germà de l'alcalde de la vila, de presentar una exposició de la seva obra al mateix ajuntament. El resultat no podia ser més fastuós: va vendre tots els quadres, i amb els diners es va comprar un altre bitllet de tren, ara en direcció a París. Hauria pogut acabar quedant-se a la capital de França, amb la seva natural propensió a fer excel·lents i generosos amics, com el lituà Pinkus Kremegne, que li cediria el seu propi taller, però l'olor dels cirerers florits l'atreia irresistiblement de nou cap a Ceret, on el 1958 va decidir instal·lar-hi casa i taller.
Felip Vilà, que acabaria coneixent de totes maneres Picasso, a Mougins, i també Pau Casals i, per descomptat, Salvador Dalí, va ser un dels últims puntals d'aquella relació tan natural i fructífera entre la Catalunya del nord i la del sud que havien enfortit els primers empordanesos federals. Des de Ceret, va saltar sovint a París, on va exposar amb èxit la seva pintura esclatant, lluminosa i enèrgica, com també a Luxemburg, Mònaco, Darmstadt, Nova York o Londres, sense oblidar la Figueres natal, on va ser un dels impulsors i el millor propagandista de la Fira del Dibuix que des de 1961 se celebrava cada any per les Fires de la Santa Creu.
Fa molts anys que la seva entrada triomfal a la Rambla, menant un ase damunt el qual hi encavallava un ninot amb els trets inconfusibles de Dalí, és ja només un record difús d'aquelles fires populars que encara no avergonyien els artistes, però uns quants amics es resisteixen a permetre que s'oblidi del tot l'aire tremendament refrescant que va aportar Felip en aquell ambient monòton. Des de les dues bandes del Pirineu, l'artista i poeta del Pertús Michèle Vert-Nibet, el col·leccionista i hostaler ceretà Albert Astrou i el pintor figuerenc Josep Ministral s'han posat d'acord, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Ceret, per organitzar una exposició en homenatge a Felip Vilà, coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort, a l'espai La Capelleta de l'antic hospital de la vila. L'exposició, que s'inaugura demà passat (18.30 h) i estarà oberta només fins al 5 d'octubre, aplega dibuixos i pintures cedits per diversos col·leccionistes particulars del Vallespir i es complementarà amb algunes pintures de Ministral, que considera Felip, a qui va conèixer quan tenia 12 anys, com “un germà gran”.
LA DATA
L'artista sorneguer, generós i tavernari
Amb les seves camises florejades, l'afició als ambients tavernaris i l'ànsia irreprimible de viatjar buscant el groc intens de la llum o el blau del mar, Felip Vilà representava el prototip de l'artista bohemi, però “d'un bohemi que treballa molt”, aclaria el crític d'art Miquel Gil i Bonancia.”Le petit lapin de la grande moustache”, com el retratava amb afecte Paul Guitard, era un home difícil d'oblidar: espontani, vital, sorneguer, voluptuós i alhora sentimental, enlluernava per la seva franquesa camperola en un ambient sovint pervertit per l'esnobisme intel·lectual. De formació autodidacta, la seva obra era pur instint, el producte d'una intuïció exuberant i essencialment feliç. Durant la seva carrera, d'una brevetat cruel per culpa del càncer, va aconseguir fites remarcables, com ara el primer premi del concurs internacional de Deauville (1960), l'encàrrec del mecenes Jean Neyrolles per pintar al fresc la capella de Nostra Senyora del Perdó a Costoja, i les il·lustracions per als llibres de Carles Fages de Climent, el seu primer padrí.