40 anys d'èxit

Si no fóssim un país que ni país no és, que comença a ves­tir-se pel cap i no pels peus, no dei­xa­ria d'ésser curiós, per dir-ho amb sua­vi­tat, que un autor tan prolífic com Manuel de Pedrolo fos cone­gut sobre­tot pel seu Meca­nos­crit del segon ori­gen i no pas per algu­nes de les seves obres majors (Totes les bèsties de càrrega, Acte de violència, Cen­dra per a Mar­tina, M'enterro en els fona­ments, o el cicle Temps Obert..., per esmen­tar només novel·les) que sem­bla que hagin estat injus­ta­ment rele­ga­des a les llei­xes de les bibli­o­te­ques.

Ell mateix mos­trava la seva estra­nyesa en el repor­tatge Manuel Pedrolo. Avui es parla de mi, de TVE-Cata­lu­nya: “El Meca­nos­crit ha esde­vin­gut un best-seller. [...] Als ulls d'una gran quan­ti­tat de lec­tors aquesta accep­tació s'arrisca a fer-me pas­sar per un autor d'un sol lli­bre i prou. Sí, sovint és com si la resta no existís. La qual cosa és prou insa­tis­factòria quan no es tracta, ni de bon tros, de la meva millor obra. No ho és. Ni s'atansa a les que jo con­si­dero més impor­tants. De vega­des lamento haver-la escrita.”

La gran pre­gunta, doncs, és si de debò tenia raó en la seva anàlisi, si el fet que escrivís d'altres lli­bres de més enti­tat con­ver­teix, automàtica­ment, el Meca­nos­crit en menor; i, en con­seqüència, si mereix o no la gai­rebé gene­ral con­si­de­ració de novel·la de cir­cumstàncies o de segona cate­go­ria, més vigent per raons extra­li­teràries que no pas literàries.

D'entrada cal remar­car que la majo­ria dels lec­tors no esta­rien d'acord amb aquesta idea, com ho posa de mani­fest que els anys l'hagin con­ver­tida, en cons­tant com­petència amb La plaça del Dia­mant, de Mercè Rodo­reda, en la novel·la més venuda en llen­gua cata­lana de tots els temps. Fins a tal punt que, des que es va publi­car per pri­mera vegada, a la col·lecció El Tra­pezi, d'Edi­ci­ons 62, el novem­bre del 1974, ja són unes quan­tes les gene­ra­ci­ons d'ado­les­cents que se l'han fet seu, que s'han sen­tit iden­ti­fi­cats amb l'emo­ci­o­nant aven­tura iniciàtica de l'Alba i el Dídac.

Perquè, és clar, quan es com­plei­xen vint-i-cinc anys de la seva mort i fa la impressió d'estar ben vist negli­gir o menys­prear de manera glo­bal l'obra pedro­li­ana, resulta sen­zill afir­mar que l'única raó per la qual ha asso­lit un tal èxit és que fa anys que està inclosa com a lec­tura pres­crip­tiva a l'ense­nya­ment esco­lar, a l'ESO o a bat­xi­lle­rat. Entenc, tan­ma­teix, que una tal afir­mació no tan sols és sim­ple (i sim­plista), sinó injusta. I es pot des­mun­tar fàcil­ment: quan­tes obres han estat gau­dint del pri­vi­legi de man­te­nir-se llar­gues tem­po­ra­des en la bena­ven­tu­rada llista d'aquesta mena de lec­tu­res sense acos­tar-se, ni de lluny, a les xifres de ven­des del Meca­nos­crit? Quan­tes esta­ven vigents fa vint-i-cinc o quinze anys i ja no ho estan?

Si, com asse­ve­rava l'esmen­tada Rodo­reda en una de les seves car­tes a Joan Sales, “encara no s'ha tro­bat cap crític tan bo com el temps”, hem de reconèixer que qua­ranta anys d'èxit inin­ter­rom­put bé deu voler dir alguna cosa. I vol dir, segons el meu parer, que en escriure-la l'autor de l'Aranyó no només va obte­nir una obra molt atrac­tiva, d'un enjòlit crei­xent, que costa de dei­xar una volta l'has començada, sinó que va asso­lir ado­bar-la amb algu­nes lla­vors d'uni­ver­sa­li­tat que la fan gai­rebé immune al pas del temps –si més no, per ésser més mode­rat, més immune que no pas tan­tes d'altres obres.

Per començar, és una novel·la de ciència-ficció, plena d'aven­tu­res, sor­pre­ses i acció, però també és una obra iniciàtica. Iniciàtica, almenys, des de tres punts de vista. En pri­mer lloc, i més obvi, el temàtic: com en tants d'altres gèneres, és Pedrolo qui s'encar­rega de car­re­gar-se damunt les seves espat­lles la res­pon­sa­bi­li­tat de posar les bases de la ciència-ficció a les nos­tres lle­tres.

En segon lloc, el dels matei­xos per­so­nat­ges: l'obra ens narra el Bil­dungs­ro­man o viatge iniciàtic vital o exis­ten­cial de dos joves molt joves (Alba, de 14 anys; i Dídac, de 9) que, per la força de les cir­cumstàncies, pas­sa­ran, més de pressa que no con­vin­dria, de l'ado­lescència i la infan­tesa a la madu­resa. Un viatge ines­pe­rat, com­pli­cadíssim, que els ha de dei­xar una pre­gona, inde­le­ble marca; un viatge pràcti­ca­ment per damunt de les seves capa­ci­tats, del qual és quasi impos­si­ble que en puguin sor­tir indem­nes.

I el ter­cer punt de vista, i pro­ba­ble­ment el que explica millor la seva vigència, el dels lec­tors al qual s'adreça: per al jovent és, també, un viatge iniciàtic. I no única­ment en la lite­ra­tura, sinó en la vida mateixa. La novel·la els per­metrà, encara que sigui per per­sona (més aviat, per­so­natge) inter­po­sada, entrar en con­tacte amb el món de l'adul­tesa que, per més que esti­guin con­vençuts del con­trari, ben poc conei­xen –i han expe­ri­men­tat encara menys.

Mit­jançant la història de dos joves que tenen edats simi­lars a les seves, assa­bo­ri­ran, per pri­mera vegada, el tast, tan aviat dolç com agre, de la madu­resa, s'aca­ra­ran amb qüesti­ons fona­men­tals de l'existència, que l'escrip­tor els ser­virà d'una manera neta i directa: la vida i la mort, l'amis­tat i l'amor –i amb ell el sexe, des­lliu­rat de qual­se­vol con­no­tació peca­mi­nosa–. I en enca­rar-s'hi, expo­sa­des sense sub­ter­fu­gis i amb tota natu­ra­li­tat, més que no pas lle­gir-les, les com­par­ti­ran (per ésser més precís, les con­viu­ran) amb els per­so­nat­ges. I, com ells, també hau­ran cres­cut, en finir el viatge lite­rari.

Perquè, a banda de voler donar embran­zida al gènere de la ciència-ficció en català, l'autor de Si són roses flo­ri­ran el que ens plan­teja, més o menys vela­da­ment, amb aquesta novel·la és la imatge del món nou que ell hau­ria desit­jat. Un món bas­tit de bell nou, amb uns fona­ments nous de trinca, que s'allu­nyin del tot dels del paradís per­dut cristià, d'aque­lla expulsió pri­migènia que va llançar damunt les espat­lles de la huma­ni­tat el fei­xuc i ani­hi­la­dor llast del pecat: “Si per atzar no res­tava ningú més, el món futur podia ésser total­ment dife­rent.”

Dife­rent com el que li va expli­car que el vol­dria en ésser entre­vis­tat per Lluís Bus­quets i Gra­bu­losa a Plo­mes cata­la­nes con­tem­porànies, quan aquest li va dema­nar “Com veus el futur de l'home?”: “Vol­dria la superació d'allò que, avui en dia, és l'home. Que renunciés a egois­mes absurds i empo­bri­dors; [...] que [...] s'alli­berés de tot allò que l'ali­ena, sigui en forma de dro­gues, físiques o men­tals, sigui en forma de tre­ball embru­ti­dor.”

Un món en el qual, i això per des­comp­tat no és pas casu­a­li­tat, sinó vol­gut expres­sa­ment per Pedrolo, els que vénen a subs­ti­tuir els anacrònics Adam i Eva són “una noia de catorze anys, verge i bruna” i un noi “negre”, al qual –i aquest incís tan diàfan no és, tam­poc, pro­ducte de l'atzar– “dos nois for­mats en un ambi­ent cruel, de pre­ju­di­cis” l'havien fet “caure al toll de la reclosa”, que hau­ria mort, pre­mo­nitòria­ment, si ella no el salva.

I que, en el seu esforç, generós i alli­be­rat de pre­ju­di­cis, és recom­pen­sada: sal­vant-se alhora ella mateixa. Se salva física­ment, quan tots els altres moren, però també, i sobre­tot, moral­ment. L'acte gene­ra­dor del paradís nou pedrolià no té la seva arrel en un acte de deso­bediència o d'ego­isme (voler allò que ha estat pro­hi­bit), sinó de proïsme (fer allò que cal fer, aju­dar els altres). No rep el seu impuls de la por del càstig, del déu cristià que ens pas­sarà comp­tes el dia del Judici Final, sinó en l'impe­ra­tiu kantià: “Actua només segons aque­lla màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esde­vin­gui una llei uni­ver­sal.”

Per a l'escrip­tor és obvi que qual­se­vol món nou (i, per tant, també millor, que hagi après la lliçó dels errors del pas­sat) ha de par­tir de zero, ban­de­jant tot allò que pugui per­ver­tir-lo: “Va apo­de­rar-se de tot de papers en blanc [...], hi havia diners en bit­llets i mone­des, però això ni ho tocà; en aquest món seu, d'ara, ja no tenia valor.” És per això que, quan ha de néixer el seu fill, l'Alba afirma: “I li posa­rem el nom que ens agradi, sense que ningú hi tin­gui res a dir.”

Aquesta idea que la fi de la civi­lit­zació tal i com la conei­xem, de tro­bar-se en “un món reduït a un cemen­tiri”, ha de sig­ni­fi­car l'opor­tu­ni­tat d'evo­lu­ci­o­nar, d'avançar en el per­fec­ci­o­na­ment del gènere humà i de la soci­e­tat que en resulta, l'autor no la podria tenir més clara: “Aquell món ha des­a­pa­re­gut i vivim en un altre on, per ara, no hi pot haver injustícia. ¿No et sem­bla que val la pena de viure sense supers­ti­ci­ons per no expo­sar-nos a trans­me­tre-les als nos­tres fills?”; “Ja que tenim ocasió de començar de nou, més val­dria fer-ho sense hipo­cre­sies”.

Per dir-ho amb el títol d'una de les seves novel·les, el més con­ve­ni­ent és fer pols nova de runes velles: “no podia ama­gar-li les runes, però no volia que per a ell fos­sin l'ender­ro­ca­ment d'un món vell, sinó els mate­ri­als amb els quals cons­truir-ne un de nou”.

Una radi­cal revisió del mite del paradís ter­re­nal jude­o­cristià, que més enda­vant tor­na­ria a trac­tar en l'ico­no­clasta Múlti­ples notícies de l'Edèn, que ben segur que és una altra de les raons que pot­ser no jus­ti­fi­quen la seva per­ma­nent vigència entre els joves, però sí que l'expli­quen.

En aquest temps de crei­xe­ment que suposa l'ado­lescència, d'enfron­ta­ment amb tot i amb tots per crear-se el propi caràcter, què podria ésser més adi­ent que la lec­tura d'un lli­bre que ho posa en dubte tot, que, per expres­sar-ho en ter­mes pos­si­ble­ment massa defi­ni­tius, par­teix del no-res per adreçar-se fins a l'infi­nit?; on tot està per fer i tot és pos­si­ble? Tots els que no volen saber res del món dels altres, que volen començar de zero, sense llasts, se sen­ten imme­di­a­ta­ment i com­pleta reflec­tits en l'Alba i en Dídac, “la història dels quals començava al moment que deci­dien a ser ori­gen i no aca­ba­ment”.

Com s'hi emmi­ra­llen, i se'n feli­ci­ten, les noies ado­les­cents quan cons­ta­ten el caràcter inne­ga­ble­ment femi­nista del Meca­nos­crit, on la figura de la noia pro­ta­go­nista no només no ocupa l'habi­tual posició secundària que se li reser­vava a la dona en les obres de ciència-ficció, sinó un rol cen­tral. L'Alba no és una figura d'acom­pa­nya­ment del mas­cle, ni encara menys orna­men­tal o embe­lli­dora, el pro­to­ti­pus del sexe feble que neces­sita la pro­tecció del fort, del mas­cle, ans al con­trari, és l'eix nuclear que sus­tenta la novel·la, i, per tant, tot el nou món.

Ella és més gran que ell; és qui li salva la vida, i no pas una, sinó tres vega­des (a l'inici; quan emma­lal­teix peri­llo­sa­ment; quan volen matar-lo); és la qui pren les deci­si­ons i les exe­cuta; és qui posa seny quan en Dídac dubta o pro­posa alguna teme­ri­tat; és qui l'educa i li ense­nya tot el que sap; és ella qui és forta i valenta, la que és capaç de superar la por per avançar (“[De por] en tenim tots dos, Dídac. Però ens n'hem d'anar encara que en tin­guem”); és ella la més forta i ferma.

I és per tot això que el seu com­pany li diu que “els fills hau­rien de por­tar el nom de la mare”, i no tan sols perquè “ets tu qui l'has dut nou mesos i qui l'ha parit”, com li argu­menta, sinó perquè la figura paterna, i per tant mas­cu­lina, ha de pas­sar a un segon terme, ha d'ocu­par el lloc que, d'acord amb la seva con­tri­bució, li cor­res­pon dins d'aquesta “història comuna d'esforç i d'amor”.

Perquè en Pedrolo, per més que (més sovint que no con­vin­dria) se l'ha acu­sat d'escriure massa, es pre­nia la seva feina molt seri­o­sa­ment, no s'acos­tu­mava a dei­xar temp­tar per la faci­li­tat o per la super­fi­ci­a­li­tat, sinó que cada vegada que empre­nia una nova obra la tenia molt i molt ben pen­sada, i sabia molt bé què és el que pre­te­nia amb ella. Amb aque­lla obra en con­cret i, de fet, amb tota la seva obra. I el seu objec­tiu lite­rari (i també polític, però no cor­res­pon par­lar-ne ni ara ni aquí) no era altre que asso­lir la nor­ma­li­tat.

I la nor­ma­li­tat, per a ell, supo­sava defu­gir el folk­lo­risme joc­flo­ra­lesc que havia domi­nat i deter­mi­nat gai­rebé per com­plet les lle­tres cata­la­nes fins a ini­cis del segle XX, i acon­se­guir l'equi­pa­ració amb qual­se­vol altre país nor­mal. Ho expressà, amb la seva con­na­tu­ral sin­ce­ri­tat a l'única entre­vista que accedí a con­ce­dir a la tele­visió, l'any 1983 al pro­grama Vostè pre­gunta d'en Joa­quim Maria Puyal: “He vol­gut donar el màxim, he vol­gut fer una obra que fos moderna, que fos més o menys una obra nota­ble, en el sen­tit [...] d'incidència, que fos cre­a­dora, que no s'estanqués [...] en aquesta petita bassa nos­tra de gra­no­tes, sinó que sortís a fora, que integrés altres coses d'aquest fora que a mi m'interessa moltíssim.”

I el màxim, en el cas del Meca­nos­crit, impli­cava ésser fidel a les con­ven­ci­ons del gènere de la ciència-ficció, man­te­nir una estruc­tura que recordés altres tex­tos fona­men­ta­dors o genesíacs i, al mateix temps, i heus ací el gran repte que es pro­po­sava, inno­var, ofe­rir una obra del seu temps, que fos homo­lo­ga­ble amb la lite­ra­tura inter­na­ci­o­nal dels anys setanta.

És pos­si­ble que quan l'escrigué poguéssim dis­cu­tir si se n'havia sor­tit, si més no, si se n'havia sor­tit del tot, però no crec que sigui gaire arris­cat, a hores d'ara, qua­ranta anys després, afir­mar que sí que ho va fer. Que sigui una obra de ciència-ficció ningú no en dubta. Mal­grat el pas del temps, o pot­ser gràcies a, con­ti­nua essent la més cone­guda de totes les que s'han fet en aquesta moda­li­tat literària en llen­gua cata­lana.

Pel que a l'estruc­tura es refe­reix, el temps ha dei­xat palès que algu­nes de les deci­si­ons for­mals que va pren­dre foren encer­ta­des. Per començar, la idea del meca­nos­crit tro­bat, no gaire ori­gi­nal, però molt esca­ient, pel tipus d'història que pre­te­nia. En segon lloc, la divisió no pas en capítols, sinó en qua­derns, cadas­cun dels quals exposa un any de la història d'aquest segon ori­gen (o Ter­cer Temps), per­fec­ta­ment defi­nits pel seu encapçala­ment, i con­for­mats per paràgrafs nume­rats, que li ator­guen una certa sen­sació d'història antiga, de text clàssic, gene­ra­tiu.

I, en ter­cer lloc, el que per a mi és el seu major encert, el de la rei­te­ració de l'estruc­tura (i gai­rebé de con­tin­gut, modi­fi­cat tan sols en el seu mínim essen­cial, per dei­xar constància del pas del temps) de la pri­mera frase de cada qua­dern. Aquest recurs que ret home­natge als grans tex­tos lite­ra­ris de l'antiga Grècia, però que al mateix temps ens du la res­sonància dels vells con­tes que expli­ca­ven avis i àvies a la vora del foc, és una gran, gran tro­ba­lla. Qui l'ha lle­git, rara­ment obli­darà la pri­mera frase del lli­bre: “L'Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna.”

Com tam­poc rara­ment obli­da­ran el lli­bre tots aquells que l'hagin lle­git. Sobre­tot si són capaços d'alli­be­rar-se d'alguns dels pre­ju­di­cis que acos­tu­men a acom­pa­nyar-lo. Pre­ju­di­cis que, per desgràcia, no són única­ment pri­va­tius del Meca­nos­crit.

Ja ho adver­tia Jaume Vidal Alco­ver en el seu arti­cle La nar­ra­tiva de Pedrolo: ¿Una nar­ra­tiva oberta?, publi­cat al volum Estu­dis de lite­ra­tura cata­lana con­tem­porània: “Una con­tra­dicció que pateix l'obra de Pedrolo i que prové de fora és l'acti­tud de l'auto­ri­ta­risme lite­rari envers ella. La soi-disant crítica literària del país no ha estat pre­ci­sa­ment gene­rosa amb Pedrolo, i ell mateix se n'ha quei­xat alguna vegada, sinó que s'ha limi­tat a com­plir, com qui, dins el con­ven­ci­o­na­lisme de les rela­ci­ons soci­als, pas­sen a donar-te els molts anys o el con­dol, segons les cir­cumstàncies.”

És per això que estic con­vençut que l'autor l'únic que dema­na­ria als lec­tors que s'acos­tin al Meca­nos­crit del segon ori­gen és que ho facin sense pre­ven­ci­ons ni pre­ju­di­cis. Amb això en tin­dria ben bé prou; la resta, la dei­xa­ria en mans de la seva obra, que ja se sap defen­sar prou bé ella sola.