Feliços temps caòtics

Són conegudes les extremes dificultats (si no es tracta d'uns impediments pràcticament infranquejables) per apostatar. Com anuncia el títol de la pel·lícula, el protagonista d'El apóstata ho vol fer i, per tant, ha d'afrontar els obstacles que li presenta l'Església catòlica mentre els seus representants intenten convèncer-lo perquè abandoni la idea. Ell persevera i es resisteix a renunciar-hi per esgotament. És un mandrós, però, curiosament, és un mandrós que no es cansa. Té temps perquè du una vida força diletant com a estudiant etern de filosofia. En la seva actitud hi ha un desig alliberador amb el qual és possible simpatitzar. Ho viu d'una manera individual, a la manera d'un anarquista en la seva pròpia habitació, però el seu gest de rebel·lió és com un vent fresc que, d'una manera atípica, vol afirmar el desig de canviar la vida.

Després de La vida útil, una pel·lícula protagonitzada per un home que ha de replantejar-se la vida després de perdre la feina exercida durant 25 anys en una filmoteca, l'uruguaià Federico Veiroj continua fent un cinema sense estridències que, de manera discreta, vol ser lliure. Ho fa a la manera uruguaiana o a la manera que s'ha pogut percebre en un cinema uruguaià recent on palpita una malenconia (o potser una certa tristesa joiosa) encarnada en els ulls d'Álvaro Ogalla, un actor no-professional del qual parteix la idea d'El apóstata i que ha col·laborat en el guió. A la vegada, hi ha alguna cosa de certa tradició de la comèdia madrilenya sentimental i cinèfila (que comença amb el Fernando Trueba d'Opera prima i arriba fins al seu fill, Jonàs, en el qual s'havia pensat per interpretar el protagonista d'aquest film de Veiroj) en la manera d'abordar un personatge que, paral·lelament als seus treballs per apostatar, es debat entre una cosina, per la qual sempre ha sentit una atracció romàntica, i una veïna encarnada amb l'encant de Bárbara Lennie. No és menor l'encant de Marta Larralde, que interpreta la cosina. Aquesta influència, que també pot ser un cert llast per a la pel·lícula, pot detectar-se en aquest cineasta uruguaià que ha residit durant molt de temps a Madrid. Amb alguns moments de comèdia punyent, com ara els enfrontaments de l'apòstata amb els capellans, i altres en què sembla desmaiar-se fins a vorejar la banalitat, aquest film fràgil avença cap a un bell final alliberador per anunciar que s'acosten temps de caos que podran ser molt feliços.