A la recerca d'un periodisme oblidat

L'advocat i editor Quim Torra (Blanes, 1962) sent debilitat per les causes perdudes; sobretot perquè el repte que li plantegen és imaginar que un dia poden ser guanyades. Ho va fer l'any passat impulsant des del seu segell, A Contravent, l'edició dels contes de l'humorista Àngel Ferran, Big Jack, el sanguinari, i escrivint la primera biografia d'Eugeni Xammar, Periodisme? Permetin! (Símbol Editors), una crònica apassionada, gens imparcial, reivindicativa i a estones combativa, d'un dels periodistes més cosmopolites i ben informats que ha donat mai el país. Tots dos llibres, però sobretot el que va consagrar a Xammar, li han permès descobrir una generació prodigiosa de periodistes que, «més enllà de Pla, Sagarra o Soldevila, a vegades des de la segona o fins i tot la tercera files, van enaltir l'exercici d'aquesta professió durant la República». La majoria, com els tres noms que ha elegit per simbolitzar aquella època a Viatge involuntari per la història del periodisme català, que va rebre ahir el Premi Rahola d'assaig, van acabar morint a l'exili oblidats de tothom. A través de la recerca exhaustiva a arxius i hemeroteques, Torra afirma haver caigut «a la marmita del periodisme republicà», d'on ha rescatat les figures de l'esmentat Àngel Ferran, de Lluís Capdevila i de Paco Madrid, vinculats a La Publicitat, «el gran diari que ha tingut aquest país», o a publicacions de caire més popular com ara L'Esquella de la Torratxa, i la vida i el destí dels quals relliga, a través d'«un relat volgudament parcial», per oferir un retrat de la història del periodisme català dels primers anys del segle XX.