Sèries i accents

Entre Poble Nou i Merlí han passat més de vint anys. En aquella sèrie gairebé tots els personatges eren de parla central, començant per la família protagonista. Gairebé tots? En va ser excepció el professor de la Júlia, mallorquí: l'interpretava Pep Tosar, nascut a Artà. És a dir, l'actor Tosar parlava mallorquí interpretant un personatge mallorquí. L'actor no amagava el seu propi accent; la caracterització de la sèrie el justificava.

De Poble Nou ençà, el nombre i l'èxit de les sèries de producció pròpia no ha parat de créixer: han augmentat les trames i també la casuística d'actors i personatges en relació amb la seva pròpia varietat lingüística. Un estudi sobre les sèries de televisió en català (el podeu llegir en línia: revista Llengua i Ús, número 56) demostra que és prou habitual que l'accent de l'actor es correspongui amb el del personatge. A Merlí, per exemple, hi ha uns quants actors que mantenen el seu accent real en boca del seu personatge fictici. Com el del Merlí Bergeron, de parla central (igual que la del magnífic Francesc Orella), però també el director de l'institut, Toni, que és de parla occidental (l'actor és Pau Durà, valencià). Com s'anomena el fenomen? Variació autodiatòpica.

Els vint anys que han passat entre Poble Nou i Merlí també han servit per descobrir grans actors (i actrius) que canvien el seu accent per ajustar-se a la caracterització geogràfica del personatge que interpreten. Ho feien molts actors centrals de Gran Nord, que parlaven en nord-occidental (com la gran Mercè Arànega fent de Rita Coll), i ho fan sovint els actors no centrals que intervenen en sèries de parla central (com el mallorquí Miquel Sitjar fent de Gabriel Montsolís, penedesenc, a Nissaga de poder). Aquest altre fenomen s'anomena variació alterdiatòpica.

A Merlí també passa: el professor de català, Eugeni Bosc, parla en central (en canvi, l'actor és Pere Ponce, de Tortosa). Quan hi ha desajustaments en la variació alterdiatòpica, la versemblança de la sèrie sovint se'n ressent.