cultura

des del jardí

vicenç pagès jordà

El pare de Tito

TTant el llibre de Serra com el de Mainardi estan escrits sense concessions al sentimentalisme barat, i precisament per això ens arriben a la fibra

L'escriptor Diogo Mainardi (São Paulo, 1962) va deixar d'escriure novel·les l'any 2000, quan va néixer el seu fill Tito o, més ben dit, quan es va adonar que alguna cosa no anava bé i aquesta cosa va rebre el diagnòstic d'espasticitat, un trastorn motor que impedeix que Tito camini amb normalitat. Llavors el fill va substituir la ficció. Dotze anys després, Mainardi va publicar A Queda, ara traduït per Anagrama com La caiguda. Memòries d'un pare en 424 passes.

Des del 2000, el món de Diogo Mainardi s'organitza al voltant del seu fill. Els 424 capítols d'aquest llibre recullen tot d'atzars, paradoxes del destí i cercles significatius. A vegades, el món d'una persona gira al voltant d'una idea, d'una imatge, d'una persona, d'una teoria. En el cas de Mainardi, com constata ell mateix, “la paternitat és va convertir en la meva ideologia”. Pel llibre desfilen tot de personatges que tenen alguna relació amb Tito: Pietro Lombardi, autor de la façana de l'edifici on va néixer; Napoleó Bonaparte, que va convertir l'edifici en hospital; Rembrandt, que tenia un fill que es deia Tito; Giacomo Leopardi i el Ricard III de Shakespeare, que eren esguerrats; Hitler, que va decretar l'eugenèsia en casos semblants; Abbot i Costello, que van convertir la caiguda en un art; David Cameron i Neil Young, que tenen fills amb paràlisi cerebral.

Però La caiguda inclou també les reaccions del pare, els intents d'esmenar la situació, els remeis màgics que no funcionen, les alegries quotidianes, les petites i grans victòries, els recursos tècnics i emocionals per enfrontar-se a la malaltia, els viatges, els primers passos amb èxit, les prevencions i els encerts, les escenes que han deixat petja, tot d'evocacions que val la pena llegir i recordar.

El llibre m'ha recordat Quiet, de Màrius Serra, una aproximació al seu fill Llullu, que inclou una escena al mateix hospital de Venècia on comença La caiguda. Tant el llibre de Serra com el de Mainardi estan escrits sense concessions al sentimentalisme barat, i precisament per això ens arriben a la fibra. Tots dos són diferents perquè cada autor ha d'escriure el seu llibre i no el d'un altre. Tots dos estan pensats i sentits, viscuts i arrodonits, inclouen fotos i sentit de l'humor i –com tots els llibres que val la pena llegir– no és exagerat sostenir que inauguren un nou gènere.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.