Recreació en la misèria cubana

La pèrdua i fins la corrupció de la innocència és una constant amb variacions en la filmografia d'Agustí Villaronga. Apareix a la seva opera prima Tras el cristal, a la maleïda El niño de la luna, a El mar, bella pel·lícula amb la qual va ressorgir com a autor després d'anys de projectes frustrats, i a Pa negre, un èxit del cinema català dels darrers anys que aborda la fosca postguerra.

El rey de La Habana, amb la qual Villaronga adapta una novel·la tremenda i sensacionalista de Pedro Juan Gutiérrez sobre el “període especial” de la Cuba de primers dels últims anys 90 en què va patir l'esfondrament de l'URSS i la cruesa de l'embargament dels EUA, té un jove protagonista del qual podria suposar-se que es corromp en una situació on s'imposa la supervivència. Tanmateix, Reinaldo (Rey) no sembla tenir mai innocència dins d'un món del qual vol fer-se sentir la misèria, la brutícia, la corrupció moral d'uns personatges que representarien l'estat del país. Dins d'ell, aquest fals reietó de l'Havana és un exponent de la picaresca del supervivent que creu il·lusòriament en el seu fal·lus per posseir una dona entregada a la prostitució que, malgrat que la interpreta a crits, va fer que la cubana Yordanka Ariosa guanyés el premi a la millor actriu a Sant Sebastià.

La pel·lícula comença a crits en un terrat on s'encadenen unes morts d'una manera absurda, grotesca, dins d'un registre de comèdia negríssima. Però Villaronga no ho manté i va oscil·lant fins a decantar-se cap a un tractament dramàtic. En tot cas, tot i tothom hi apareix miserable, brut i corrupte i és tractat sense compassió, potser a excepció del personatge d'un transvestit (pròxim, però, a la caricatura) que inspira sentiments contradictoris en el jove protagonista.

La nova pel·lícula de Villaronga pot provocar un cert malestar, però no és només per la realitat que intenta reconstruir, sinó per la renúncia a concedir una mínima dignitat als seus personatges. És un cineasta que sempre ha tendit a explorar mons foscos o en la foscor dels mons, però en aquest cas sembla sintonitzar amb una certa tendència del cinema sud-americà recent que no només presenta una situació de misèria, sinó que es rabeja en la misèria moral. Villaronga ha carregat més que mai les tintes, però sense la seva habitual poètica. Aquesta potser apareix al final, però és massa tard i massa subratllada.