Crònica
Fira Mediterrània
Fandango psicodèlic
Fira Mediterrània és un camp de proves. No es limita a fer les presentacions dels discos i espectacles amb garantia segura (és el cas del nou disc de Roger Mas o de l'acrobàcia espectacular de Les P'tit Bras), sinó que busca els híbrids descaradament. Dos exemples molt clars es van poder veure divendres a la nit. Ara per ara, tots dos són resultat d'un treball en procés. Sònia Gómez troba el punt angulós en la jota i el fandango i s'atreveix a ballar-lo amb una partitura que viatja dels tambors tradicionals al so més disco amb la intervenció d'Asstrio. Cas a part mereix el descobriment de Maria Muñoz, de la companyia Malpelo. La ballarina, que es caracteritza per uns projectes carregats de fills en altres formats i amb una contundent reflexió, ara es desmarca amb una peça tan fresca com desinhibida. El Niño de Elche és un terrorista d'artista de la magnitud de Carles Santos o d'Albert Pla. Avui s'acaba la Fira Mediterrània. Divendres hi havia un ambient molt animat al passeig Pere III i una conversa molt activa a la Llotja, que ja tothom dóna per consolidada al Museu de la Tècnica de Manresa.
“Una altra cançoneta que nos anem”, clamava una parella d'espectadors al vestíbul del Kursaal divendres al vespre. Pere Gumbau (veu) i Pau Puig (vent) havien tocat amb Asstrio perquè Sònia Gómez i Carme Balagué confrontessin la dansa contemporània amb la tradicional a base de jotes i tanguillos. Pocs cops els músics no hauran sabut oferir una altra peça, ni pocs a una ballarina li hauran proposat que faci un bonus track. Els d'A vore no tenien res més per ensenyar després de, només, tres dies per afrontar la provocació. Però la proposta té camí, sobretot quan els enagos i el mocador brodat es miren en un mirall esperpèntic que li rebota el vestit estampat i el cabell curt i sense monyo de Gómez. Les formes arrodonides de la dansa popular es converteixen en compassos sincopats i coreografies anguloses. La música serveix la muntanya russa amb els desnivells ben mesurats per transitar del so de la gralla a la potència de la guitarra elèctrica i els canals de veu reproduïts com una frase musical que s'escurça i que transforma l'amplitud del fandango en un so psicodèlic. Genial, contundent, de joc de mans en què es vol compartir el truc.
El Mercat de les Flors també segueix de prop el treball de Muñoz amb El Niño de Elche. Divendres, el treball tenia uns 40 minuts i encara en falten prop de 15 per poder-lo presentar al Mercat (17 i 18 de febrer). El pastís puja amb molta consistència, desarma tot espectador. L'artista que ve del flamenc (xouman amb guitarra i sense) destapa la membre de Malpelo com una mena de clown: una ballarina que vol fer un treball seriós però no troba la complicitat del veí. Divendres també es va oferir l'estrena d'El silenci d'Hamelín, de Farrés Brothers. És un muntatge que presumiblement necessita més treball però que aconsegueix narrar el conte amb el llenguatge de signes (i el dobla amb la veu).
No hi cabia ni una agulla en la presentació que David Vericat (Teatre Lliure) va fer de l'ús que en fan del màrqueting cultural per aprofundir la relació amb el públic, divendres al migdia. De cada 10 entrades, 6 es venen per internet i generen una formació que miren de cuidar per oferir propostes a públics que no han descobert determinat artista i que hi podria connectar. Sorprenentment, el que tothom agraeix més és el dia de l'abonat: a finals de temporada, el director Lluís Pasqual els presenta, en exclusiva, la temporada. Hi ha tanta demanda que l'any passat van fer tres sessions!