Dues vides, un sol destí

La Red de Tea­tros Alter­na­ti­vos és una xarxa que té 20 anys d'història. Dilluns pas­sat adme­tia amb una gene­rosa sin­ce­ri­tat que se sen­ten en un moment de declivi, de crisi, després que els últims qua­tre anys hagin acon­se­guit superar la super­vivència. Ara, a la crisi per acon­se­guir els recur­sos, s'hi suma la de fer-se vàlids i neces­sa­ris al sec­tor tea­tral. Per una altra banda, tot just fa un any que ha nas­cut un col·lec­tiu de com­pa­nyies de tea­tre inde­pen­dent a Bar­ce­lona. A les reu­ni­ons assem­bleàries que orga­nit­zen periòdica­ment hi ha molta efer­vescència i, fins i tot (també con­fes­sa­ven dilluns) algu­nes veus en què veien les sales alter­na­ti­ves com una de les cau­ses de la seva pre­ca­rit­zació. El congrés de la Red de Tea­tros Alter­na­ti­vos, que aquesta set­mana ha con­gre­gat repre­sen­tants de la qua­ran­tena de sales alter­na­ti­ves de tot l'Estat espa­nyol a la Nau Iva­now, va esta­blir les bases per des­co­brir que, en rea­li­tat, no són con­trin­cants, sinó còmpli­ces: són dues vies que cor­ren la mateixa sort, paral·leles, i que cer­quen una estació: el públic. El com­boi que tran­sita per aquesta via són les obres de tea­tre, que bus­quen un difícil equi­li­bri entre el com­promís de man­te­nir una línia dra­matúrgica i de llen­guatge i la neces­si­tat de plan­te­jar aque­lles pre­gun­tes que al públic li agra­da­ria for­mu­lar-se. Són dos col·lec­tius i un únic destí. Dilluns van enten­dre que el títol de wes­tern ja no impli­cava un duel a vida o mort, sinó un viatge con­junt per dotar de sen­tit les sales i de recur­sos per fer bo l'apa­ra­dor de les com­pa­nyies.

Què és el que dema­nen les com­pa­nyies a les sales? Un cop com­pro­vat que, en gene­ral, els recur­sos que reben de l'admi­nis­tració només poden aju­dar a la sos­te­ni­bi­li­tat de l'equi­pa­ment i que els diners que poden des­ti­nar a pro­gra­mació són per a com­pa­nyies de fora del seu ter­ri­tori (l'Inaem impulsa el viatge de com­pa­nyies fora de les seves comu­ni­tats autònomes), bus­quen algun tipus d'impli­cació per fer més atrac­tiva la seva tem­po­rada. Laia Alsina (de la Cia. La Reial) pro­po­sava que les línies de pro­gra­mació fos­sin temàtiques, que guar­des­sin una mínima uni­tat per donar al públic garan­ties que el con­flicte que s'aborda li interes­sarà. Posava d'exem­ple el fes­ti­val Fes­tus, de Torelló, que els van con­trac­tar amb el Car­rous­sel (Grec, 2015) perquè lli­gava al con­cepte de la mobi­li­tat.

Les sales es veuen forçades a la mul­ti­pro­gra­mació perquè l'admi­nis­tració els demana tenir l'espai obert al màxim i que el nom­bre d'espec­ta­dors sigui relle­vant. Així, es fa difícil el tre­ball de cre­ació més arris­cat. Però no hi volen renun­ciar, tam­poc. Per això agafa força la idea que les sales ofe­rei­xin espais de residència per a la pro­ducció de mun­tat­ges. O per poder faci­li­tar residències d'inves­ti­gació. És el cas de la Nau Iva­now, que ha enfor­tit la seva política a les residències i ha renun­ciat, en part, a fer una àmplia pro­gra­mació. També El Cicló del Tan­ta­ran­tana per­se­gueix la fórmula de cons­truir un ima­gi­nari comú amb les com­pa­nyies. Els ofe­reix un viatge en algun dels dos espais. Són moments de gran inten­si­tat per a l'expe­ri­men­tació (l'Àtic del Tan­ta­ran­tana és un espai no con­ven­ci­o­nal) i també per atraure els espec­ta­dors fidels (els Bai­xos del Tan­ta­ran­tana seguei­xen tenint un pati de buta­ques nombrós). L'objec­tiu segueix sent el públic. Ni sales, que espe­ren des­per­tar-se d'aquesta cançó de l'enfadós, ni les com­pa­nyies (que ja han après a coo­pe­rar entre elles i a desit­jar l'èxit del veí perquè, es pot con­ver­tir en nou públic per als seus mun­tat­ges) tenen prou ener­gia per tre­ba­llar les acci­ons que con­ver­tei­xin l'actu­ació en una experiència i que facin alta­veu per garan­tir que el públic tran­siti i arreli com­pli­ci­tat amb tots ple­gats. L'eco­sis­tema del tea­tre neces­sita la crítica, que, posi­tiva, aporti con­text entre la pro­gra­mació d'una mateixa sala i també entre les sales. Aque­lles vies, que sem­bla­ven dur el com­boi a un final de línia tràgic, han de por­tar-lo al tea­tre coo­pe­ra­tiu que és com­promès des de les matei­xes entra­nyes de la pro­ducció.