Tot en família

Un dinar de festa major a Vila­franca és com un dinar de Nadal o Sant Esteve arreu de Cata­lu­nya, és una cita anual que con­grega fills, cunyats i néts a la llar paterna i es con­ju­ren els records, sovint (no hi ha estadística que ho cer­ti­fi­qui encara) con­ver­tits en greu­ges dels uns con­tra els altres. Dels cane­lons i el cava se salta a la broma, que es va fent cada cop més ferotge alhora que es des­co­breix una men­tida que ferirà part de la família.Vila­franca fa tem­po­rada al Lliure de Montjuïc des de demà fins al 29 de novem­bre. Recu­pera la dis­po­sició ori­gi­nal d'un espai cen­tral amb dues gra­des de públic enfron­ta­des, mirant-se fit a fit, com un ter­ri­ble mirall.

Aquest mun­tatge, amb un repar­ti­ment ambiciós quant a nom­bre d'actors i tra­jectòria dels selec­ci­o­nats (Marta Ange­lat, David Bagés, Manel Bar­celó, Lluïsa Cas­tell, Geor­gina Latre, Vicky Puengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert i Anna Yco­bal­zeta), és la pri­mera pro­ducció de l'asso­ci­ació Tea­tres Amics, que ajun­ten cinc tea­tres públics amb una gestió a través d'un con­sorci. L'obra per­met una fàcil iden­ti­fi­cació a través de les acti­tuds dels per­so­nat­ges i també per la malal­tia del pal de paller fami­liar, el pare, que comença a tenir un fort Alz­hei­mer.

Vila­franca ana­litza els cos­tums més domèstics d'una família mit­jana com a àtom d'aquesta soci­e­tat cata­lana que vol­dria ser tan tole­rant i gene­rosa. Després d'estre­nar-se el febrer pas­sat a Vila­franca, com a acte inau­gu­ral de la Capi­tal Cul­tu­ral Cata­lana del 2015, ha fet gira per Vila­de­cans, Gra­no­llers, Sant Cugat, Man­resa, Vic, Ter­rassa i Mataró. Després de Bar­ce­lona, la com­pa­nyia encara té fun­ci­ons a Girona (quasi aco­mi­a­dant el Tem­po­rada Alta) i Tar­ra­gona.

Aquesta és la ter­cera part de la seva tri­lo­gia sobre la iden­ti­tat cata­lana. L'autor i direc­tor expli­cava ahir que els pri­mers apunts d'aquesta tri­lo­gia arren­ca­ven del 2005 amb notes per a Vila­franca. Ara cele­bra que hagi estat la dar­rera de les que s'hi han enfron­tat perquè aquesta dècada de dis­tan­ci­a­ment ha ser­vit per pair millor la trama i madu­rar les raons de cada per­so­natge. Una història cata­lana (Sala Tallers del TNC, 2011 i Sala Gran, 2013) con­tra­po­sava la Cata­lu­nya rural amb la postolímpica, amb gran capa­ci­tat per a l'espe­cu­lació i els nego­cis més bruts. A Pàtria (Tem­po­rada Alta, 2012, i estada al Tea­tre Poli­o­rama poste­rior) ima­gi­nava l'entrada a la política d'un pre­sen­ta­dor incor­rup­ti­ble per qüesti­o­nar la història ofi­cial.