“Sóc cineasta les vint-i-quatre hores del dia”

Sempre costa. Pas a nivell la vaig rodar el 2006 i si fas un càlcul ràpid surt que en deu anys he rodat quatre pel·lícules, que no està gens malament. A vegades he tingut la sensació que començo la casa per la taulada, però amb el pas del temps he descobert que aquesta és l'única manera de fer-ho, perquè t'adones que si tires una boleta de neu es va fent cada vegada més gran i aleshores no hi ha manera d'aturar-la. Sobretot quan un actor accepta participar al projecte. Com quan Nora Navas va dir que volia fer L'artèria invisible, Àlex Brendemühl s'hi va sumar i, llavors, va ser més fàcil que Francesc Garrido, Àlex Monner i Joana Vilapuig s'hi
incorporessin.

Si només fas això no. Impossible. Tots fem més coses: publicitat, videofòrums, educació... Més d'una vegada m'he repensat continuar amb aquesta professió. Sort n'he tingut que el productor Joaquim Vidal m'ha permès surar patrocinant econòmicament els meus últims projectes. Aquí et posen entre les cordes. T'encasellen que fas un “cinema difícil” i les teves pel·lícules ja no tenen recorregut. Per això hi ha grans cineastes que desapareixen del mapa!

La resposta és senzilla: va lligat al tema de l'educació cinematogràfica que té l'espectador. O més ben dit, quina li han permès tenir. Si quan sorgeixen pel·lícules com la meva les televisions i els premis d'aquí no en fan cas i la bandegen, no tindrem mai relleu. Agafa com a exemple contraposat el teatre. Per què el públic de Temporada Alta després de tants anys és capaç d'anar a veure una obra d'una companyia lituana? Perquè els atrau el teatre lituà? Perquè aquí tots són entesos en teatre lituà? No, perquè creuen en el criteri de la programació de Temporada Alta. Any rere any, a l'espectador no li fa por la programació que s'hi presenta. En el cinema, això no passa. L'espectador cinèfil no té cap canal on li ofereixin aquest tipus d'oferta. No es promociona prou el nostre cinema. S'ha de creure en la cultura cinematogràfica. El lloc natural de les nostres pel·lícules és el Truffaut, perquè tampoc hi ha alternativa. Sense distribuïdores que confiïn en el nostre cinema cap sala comercial la projectarà. Al final t'adones que dues úniques persones repercuteixen amb les seves decisions que un tipus de cinema no es vegi enlloc.

Ara passo per una etapa Terrence Malick. M'entusiasma To the wonder. És pura poesia audiovisual i m'encanta com usa les
el·lipsis. A la meva última pel·lícula, L'artèria invisible, també busco el mateix efecte i vertebro el film de salts emocionals. Però tornant als gustos, són tan variats que puc passar de Philip Garrel a clàssics de Tarkovski, Bergman, Truffaut i Bresson, passant per la fascinació que m'ha provocat el nou Mad Max.

Sembla una obvietat però faig cinema humà. És clar que em diràs que ho és perquè hi surten persones, però no. És humà perquè el que m'interessa són les emocions de les persones, el que senten, allò que no veig i
no explicaran. El que em fascina és com ens ho fem per navegar per les emocions negatives, violentes, difícils. Theo Angelopoulos deia que l'aprenentatge es fa a través del dolor. I té tota la raó. Malauradament s'aprèn amb la pèrdua, les discussions, l'amor i tot allò que comporta,
el patiment inherent de tenir fills... Tot forma un conglomerat de coses indivisibles que
són el que m'interessa com a
cineasta.

No. Acaben sent molts elements. Tsai Ming-liang fa ús dels plans llargs però el seu no és un cinema humà, és contemplatiu. Captar una emoció requereix temps. No em va el cinema de conceptes. M'interessa més el cinema que fa sentir, no el que fa entendre. Mai no tinc pensada la durada dels plans, Quan rodo observo, deixo fer i quan crec que ja tinc el que busco tallo. Necessito llibertat perquè acabin apareixent aquells moments que busco.

Al contrari. Jo sóc l'espectador! [riu] El pitjor seria la indiferència. Allò que, no ens enganyem, busquen la majoria d'espectadors és que el distreguin i es puguin evadir. Quan em poso a l'ànima de l'espectador els incomoda i els costa dirigir, perquè a ningú no li agrada que apareguin emocions i sentiments que vivim i experimentem tots.

Em va atreure aquesta idea sobre l'extrema fragilitat humana. Tots tenim una disfressa, però només cal que es generi un desequilibri per alterar-ho tot. Com al protagonista, que veu com de tenir un cert prestigi social i unes ambicions tot es perd pel camí quan apareix una notícia falsa al diari i aquesta s'escampa. També em va captar el paper d'aquesta dona que pateix una manca de realització personal molt agreujada. Tota una sèrie de temàtiques i elements molt interessants que mantinc en la seva essència i desenvolupo a la pel·lícula.

Ja m'ho diu el meu pare que no trec gags en cap de les meves pel·lícules. Però tornant a Angelopoulos: l'aprenentatge es té a través del dolor. Penso que les persones es construeixen més així, adaptant-se a través dels moments convulsos de la seva vida. Això és el que m'atrau des del punt de vista artístic. Molt més que no pas un Ocho apellidos vascos o catalanes perquè és molt planera i no m'inquieta gens. Encara que és cert que necessito riure de tant en tant.

Sí, si no no els podria fer. No es que siguin jo, però també ho són. Són part de mi. A la Lapidació de Sant Esteve (2011) el projecte es va fer paral·lelament a la malaltia terminal del meu oncle. Són capes meves vitals que es dipositen allà.

És l'escola de molts cineastes. És un aprenentatge collonut. En el meu cas em va servir sobretot per aprendre a muntar. Amb els anys he acabat aprenent a tallar. Has d'externalitzar els plans i així pots veure millor els que no funcionen i no tens més remei que tallar-los.

Per mi no. Primer perquè tots som molt diferents. Aquí no hi ha cap moviment, no quedem junts per parlar dels nostres projectes ni molt menys per donar-nos suport. De la majoria, vaig a veure els seus films però segur que a ells els meus els importen un rave. El meu col·lega de veritat és Isaki Lacuesta. M'ha ajudat i per a mi és un referent. I David Gimbernat.

Sí, segurament, pel fet que hagin sortit tants noms com els que cites. I és fantàstic, però malauradament, com que no es creu en determinat cinema, fa que es generi una desconnexió entre nosaltres. El que sí que hi ha és un cinema català. El que passa és que el 95 per cent dels casos aquest és el tipus de cinema català que no els agradaria que existís. No és pas el cinema d'indústria que volen, que vinguin la Naomi Watts o en Robert De Niro i facin pel·lícules a l'estil americà, o que amb pasta d'allà Woody Allen rodi postals de Barcelona. No creuen en la gent d'aquí, però que es fotin. L'essència del cinema català, ho sento, és el nostre: el d'en Serra, Lacuesta, el meu... Per a un espectador de la Cotxinxina el que ens defineix a nosaltres com a catalans està en el nostre cinema, no pas a Red lights.

Quan fas projectes d'autor
amb pressupostos més que ajustats rodar a casa ho fa tot més assequible. Per exemple,
la casa de la meva tia ha sortit
ja en tres pel·lícules i bona part del mobiliari de La lapidació de Sant Esteve provenia de casa dels meus avis. Aquí em sento més jo.

No és una casualitat. Les coses no vénen per si soles. Ja era hora que s'adonessin que tenim una ciutat extraordinària. Joaquim Jordà sempre em recordava la sort que teníem de rodar aquí. S'ha sabut trobar la identitat com a ciutat localització. És fantàstic, sobretot per tot allò que genera: impacte econòmic, turístic i purament en l'aspecte audiovisual. Molts professionals han pogut participar en una producció del nivell de Joc de trons i vés a saber si a alguns se'ls obren més portes.

Mai. La polèmica que es va generar amb Joc de trons és absurda. Com pots cobrar taxes a algú que et fa un regal? I més d'aquesta magnitud i generant el que ningú no s'imagina.

Com deia Andrei Tarkovski,
has de ser el teu cinema les vint-i-quatre hores del dia. Tu ho has triat, has de comportar-te com a tal i has d'acceptar-ho. Sí, sóc cineasta, tant per a les coses bones com per a les coses dolentes.