«Andrés on the rock»

Va obrir l'actu­ació amb una versió a cap­pe­lla de Gra­cias a la vida, el tema de Vio­leta Parra con­ver­tit en clàssic per la veu de la recent­ment finada Mer­ce­des Sosa, però la dis­po­sició de qua­tre gui­tar­res endo­lla­des sobre l'esce­nari dei­xava clar que, a diferència del con­cert acústic que havia ofert abans de l'estiu a Bar­ce­lona, a Fon­ta­jau ens espe­rava una nit de deci­bels, de rock pur i dur, i també ten­dre i sen­ti­men­tal, com és la música, i són les lle­tres, d'un Cala­maro que va enllaçar l'agraïda melo­dia sud-ame­ri­cana ini­cial amb tota una decla­ració d'inten­ci­ons estilística, l'elec­trit­zant Jum­pin' Jack Flash dels Rolling Sto­nes. No va ser l'única referència eclèctica a altres grups: Walk of life de Dire Straits, o Bob Mar­ley, entre altres, també es van colar en aquest carac­terístic patchwork musi­cal dels direc­tes del rocker argentí, que va incloure una dava­llada a mig con­cert, per pren­dre aire, fins als ter­renys igual­ment potents però sono­ra­ment menys car­re­gats de l'impres­cin­di­ble tango cala­marès, només acom­pa­nyat al piano.

Una actu­ació que va arri­bar a les dues hores i que va dei­xar satis­feta i suada una parròquia que no va omplir total­ment Fon­ta­jau però que va gene­rar un ple abso­lut quant a impli­cació, en comunió amb una banda que va dis­po­sar del públic que tot­hom vol­dria tenir, el que se sap les seves lle­tres, que les coreja amb entu­si­asme, afa­vo­rit per una estratègica il·lumi­nació que feia one­jar el pro­ta­go­nisme des de l'esce­nari a la pista. Tot allò que fa sen­tir-se l'artista com a casa.

Com a casa, no, però quasi, ja que la con­nexió cata­lano-argen­tina va ser pre­sent en tot moment, amb ban­de­res albi­ce­les­tes, alguna samar­reta xeneize, molta repre­sen­tació de la colònia argen­tina a Cata­lu­nya i referències sur­re­a­lis­tes del can­tant a Mara­dona, Dalí, Fer­ran Adrià, Girona, Messi, Guar­di­ola i Pala­fru­gell (d'on era el des­a­pa­re­gut Daniel Zamora, Pato, bai­xista del seu grup en l'etapa de Los Rodríguez), tot ple­gat ama­nit amb una repas­sada dels clàssics carac­terístics com Esta­dio azteca, Alta suci­e­dad i una versió de Flaca enca­de­nada, nova­ment por­tant el tango al seu ter­reny, amb el Gar­del més nostàlgic de Vol­ver. Per tor­nar-hi.