Llum de perla

Continua sent el festival escènic per als més petits de tots. Però, paradoxalment, no para de créixer. L'any passat, en la desena edició, es van assolir les deu ciutats implicades (Sabadell, Barcelona, Sant Cugat, Tarragona, Lleida, Olot, Tordera, Igualada, Granollers i Benicàssim) i fins i tot una seqüela, el Txiki, txiki, txikia, al País Basc, on per aquest any s'ha implantat a vuit ciutats del territori. Com no podia ser d'altra manera, es congreguen els títols que busquen la connexió amb els nadons però també amb els pares; un bateig teatral de sensibilitats, tendresa, cant a mitja veu i un punt de complicitat. Un esclat de vida petit i brillant.

El gran mèrit d'El Més Petit de Tots és que combina els artistes de diverses disciplines (com va ser l'artista plàstic i performer David Ymbernon o, enguany, la companyia catalana Ponten Pie) amb les propostes internacionals. Del que s'ha pogut veure enguany destaca Nest (Niu), de Theater de Spiegel. L'obra sap acaronar uns elements i extreure'ls una musicalitat i una potència expressiva que esdevé magnètica. Ho ha de ser, si vol que la canalla de 0 a 3 anys es mantingui atenta a una fina dramatúrgia: una grangera rep la visita d'uns ànecs que vénen pels mesos càlids. S'estan en aquell niu on naixeran les seves cries i on aquestes aprendran a volar. De fet, hi ha els elements d'un conte però també d'altres d'una notable comicitat, com les primeres lliçons de vol o la fugida de l'ou que prova d'escapar-se de la ingesta de dos possibles botxins. Els elements juguen amb el tacte com un sentit afegit als estímuls de so i de vista. Els ànecs de fusta llisa però sense vernís aporten uns animals de textura. En canvi, el niu és d'una suavitat extrema amb unes fustes i un coixí que el fa reconfortant per dins i al centre. Els raspalls (que tan bé evoquen estirar les ales per emprendre el vol) tenen un altre tacte, raspós. I és que aquesta peça, simplement, converteix el joc dels estímuls de tacte per als nadons en una mesura multiplicada per donar cabuda a tot un grup de mares, pares i criatures. Dalt de l'escenari i sense micròfons, amb el plor i el joc d'un violí despleguen un abundant cabal de sensacions. També molt sensorial és el nou treball de Ponten Pie a Loo. Un viatge que ben bé podria recordar el desig frustrat d'una pastera que morirà a les platges europees. Sense fer-ho explícit, molt abstracte, però sense rebaixar tensió ni joc, amb la profunditat que vulgui llegir-ho la canalla o els adults.

Més inestable és Wanikan, de la Compagnie 4Hoog, que parteix d'una bona idea però li falta arrodonir les accions: la proposta és tan senzilla com suggeridora. De quantes maneres es pot calçar un jersei de coll ample i mànigues estovades? Quins animals es poden imitar? Quina relació poden tenir aquests dos personatges (dos germans a les golfes de l'àvia remenant l'armari de roba de quan la mare era jove)? El problema de la peça és que disposa de molt material per desplegar i el desaprofita. Com la muntanya de la vaixella, que, un cop muntada, no s'hi juga més. Sí que juguen amb la roba; bàsicament els dos jerseis. Però no construeixen gaire res i el seu moviment és, més aviat, primari. Sovint, sense tenir en compte l'element de joc (com en l'escena de lluita marcial, en què els jerseis són obviats totalment). Ara, cal advertir que la canalla a qui va adreçada la peça no perd pistonada i té la sensació que ha quedat massa curta.

On sí que hi ha ofici és a Da.te Danza: té un treball afinat, gens pretensiós, que atrapa l'atenció de la canalla amb una música molt narrativa i unes accions concretes en cada un dels elements de l'escena. Tot s'utilitza: l'estora, el mirall, els llums i les màgiques butaques. En realitat, des del joc i la connexió de la canalla, treballen la relació amb un mateix (la descoberta dels propis límits físics) i també la relació amb l'altre: l'amic. La companyia sap explotar molt bé cada quadre, també amb uns moviments que demostren elasticitat i, sobretot, una notable comicitat. Tot i que l'espectacularitat vingui de les desaparicions des de les butaques, el joc més interessant és amb l'estora amb mirall. Imaginen, amb molt d'encert, quina imatge generarien els miralls còncaus del Tibidabo transformant-se lúdicament. Per als adults, hi ha la satisfacció de veure com la canalla s'endinsa en la història i també el plaer d'un ball obert, dinàmic i, per moments, tendrament divertit.